Cant III de "LA CARN QUE CRUIX"

barren tots els camins. Quan ho sabérem, era

tard, com sovint ens passa, veim arribar la vida

quan no podem frenar. Clar, volia deixar

empremta perdurable, ve't a saber per què,

tenim aquesta dèria de lliurar, indelebles,

les imatges de fermes petjades sobre el món.

És cert, de joves just veiem la vastitud

del teatre. La vida era una escena llarga

d'una obra divertida. Però el temps ha passat

i ha estat més breu que un salm, un entreteniment

per no haver d'acceptar la realitat més última:

envellir, i després morir. Aquest és l'únic

instant real de l'obra, l'argument primigeni..