Amor aquàtic

La vida que ens balla dins nostre és un escenari massa gran per l'amor, amb una excessiva quantitat de racons per on queden arrecerats flocs de sentiments que s'esfilagarsen al cap del temps. Allí queden atrinxerats en l'oblit, sovint per sempre, mentre seguim cap endavant.

Potser per això, perquè l'amor és una energia aquàtica (inodora, incolora, sense sabor: aquestes percepcions es personalitzen segons qui hi imprimeix els seus sis sentits), preferim dividir-lo en parts més bones de reconèixer, més a l'abast. I hi injectem petites dosis a mil coses de formes conegudes però amb un transfons capaç de sorprendre'ns: un sms, una capsa, una mirada. I la felicitat ens crema amb una ditada abrusadora, revolucionant-nos expectants i alertats.

M'agrada comparar l'amor amb l'aigua, aquest element on es va generar la vida, fonamental per la pròpia supervivència, mol·leculitzat arreu i per tot. Prenc l'enciclopèdia i cerco "aigua": fulls sencers, un rere l'altre, impertorbables davant la riquesa d'aquesta paraula. Tot seguit, canvio en totes les frases fetes que trobo la paraula "aigua" per la d'"amor". I neixen amb naturalitat expressions delicioses per omplir la pobresa de la paraula "amor", que fulls més endavant només ocupa mitja pàgina, i gràcies.

Tenim l'amor corrent que és l'amor que circula, la fluència habitual i reconfortant que duem cada dia i ens ajuda a alleugerir la nostra vida. L'amor mort, que és el que s'asfixia a poc a poc, covant-se cansat el seu propi oxigen sota els seus llims. Anar-se'n a l'amor, enfonsar-s'hi com si ho féssim al mar, tot llençant-se des de la roca més propera al cel, valents i impulsius. Ballar l'amor als ulls, un poltergeist inofensiu que apareix i desapareix segons els nostres temors, de si serà real o una iŀlusió, de si volem creure-ho o preferim posar-nos una bena per evitar decepcions. O fer venir l'amor a la boca, quan els sentiments ens lliguen la llengua i les paraules se'ns fan pedra a la gola. Estar amb l'amor fins al coll. Garbellar l'amor, a l'igual que l'aigua, és remoure els sentiments en va, doncs quan alguns d'ells comencen a empal·lidir o van esvaint-se sense remei, sovint no podem fer més que alliberar-los malgrat ens costi, perquè volen morir sols i tranquils en el seu propi cementiri d'elefants.

Més... Tinc gana de lletres, passeja el meu dit índex sobre el paper cercant més paraules, més frases. Fer-se la boca amor: quan ja no podem contenir més el que a cada moment ens costa més callar, silenciar, dur a les esquenes del nostre cor. Feina feixuga i erma: treure'n l'amor clar. Mai serà clar, ens domina com totes les energies que poden traspuar-nos la carn en direcció a l'esponja de l'ànima. Com el coratge, o l'odi, o tants d'altres. Amor de lavanda, amor de roses, que perfuma la pell i els cabells, que ens omple de sang les galtes i els moviments, de nervis i timidesa. Incoherència pura. Amor de cop: aquell que ens alleuja les contusions rebudes a la part més feble i exposada de nosaltres, la més franca, la més delicada, la menys comprensible, la més desconeguda en tot el seu valor i generositat. L'amor de mar, l'alè d'una illa, dels fiords, dels "atolons", de la curiositat rere l'horitzó. Via d'amor: els sentiments que envaeixen una ferida o una portella oberta i sense vigilar en el buc del nostre vaixell, i l'omple sense aturador, amb l'enfonsament inevitable però tan desitjat, a pesar dels glops dels poals del sentit comú. Amor termal: aquell que sorgeix a temperatures elevades i ens fa oblidar el nostre cos, tot curant-lo durant la passió. Nedar entre dos amors. Fer venir l'amor a la boca: per qui ha perdut momentàniament l'apetit de sentir-se viu, una cullerada d'ànsia de parlar-ne, de desitjar-lo, de reconèixer-lo per molts mal tràngols engolits. Es difícil resistir-se per sempre més a la temptació d'un altre mosset que desperta totes les zones gustatives de la llengua i reviscola una ànima vegetativa.

L'amor-aigua refresca i dóna escalfor, atura deserts i neteja impureses, relaxa i ens fa superar a nosaltres mateixos. Ens hi endinsem amb l'únic temor de no controlar la fondària. Dins l'amor-aigua intentem parlar, però les paraules queden atrapades en bombolles indesxifrables. L'únic llenguatge vàlid i universal és quan algú es mira somrient i de front a l'altra persona, se li ofereix la mà i la prem amb força confiada, surant en una solitud enriquidora i aparentment silenciosa que només ells dos entenen.