El nou mandat de Donald Trump ha tornat a sacsejar l’ordre mundial. Des del seu inici, tres canvis profunds han alterat l’equilibri internacional i han deixat Europa en una situació de desconcert: un nou proteccionisme que està generant guerres aranzelàries perjudicials per a totes les parts; l’abandonament del multilateralisme per part dels Estats Units, acompanyat d’una actitud clarament hostil cap als seus aliats europeus i les organitzacions internacionals; i un gir sobtat en la guerra d’Ucraïna, amb un Washington que ha passat de donar suport actiu a la resistència ucraïnesa a promoure un acord de pau que, segons molts analistes, beneficiaria Rússia.
Aquest escenari obliga Europa a repensar-se. Davant la crisi de lideratge nord-americana i el canvi de posició estratègica, han sorgit dues interpretacions principals. La més estesa considera que Europa s’ha quedat sola, que no pot continuar confiant en la protecció dels Estats Units, i que ha arribat l’hora de construir una autonomia estratègica pròpia. Aquesta visió aposta pel rearmament, l’augment de la despesa militar i la construcció d’un model de seguretat europeu capaç de dissuadir qualsevol amenaça externa, especialment la russa.
Tanmateix, hi ha una segona lectura, menys compartida però rellevant, que ha estat formulada per Ignacio Sánchez Cuenca en un article recent a «El País», titulat de manera contundent: «La mayor amenaza para la UE es la interior». Segons aquest punt de vista, el veritable perill no prové de l’est de l’Europa geopolítica, sinó del cor mateix d’Occident. Sánchez Cuenca argumenta que l’ascens de Trump no és un fet aïllat, sinó l’expressió d’un projecte autoritari en expansió que ja té rèpliques a Europa, amb figures com Marine Le Pen a França, Giorgia Meloni a Itàlia o Alice Weidel a Alemanya.
La idea central de l’article és clara: si aquestes forces d’extrema dreta arriben al poder, el projecte europeu corre un risc real de desintegració o de mutació cap a formes que trairien els seus valors fundacionals. En aquest sentit, Sánchez Cuenca alerta que fins i tot una Europa autònoma militarment quedaria buida de contingut si els valors democràtics quedessin en mans de governs autoritaris.
Fins aquí, resulta difícil no coincidir amb ell. El perill d’una involució reaccionària és real i creixent, i la incapacitat de les elits europees per frenar-lo pot tenir conseqüències devastadores. L’extrema dreta no només replica discursos trumpistes, sinó que promou una visió excloent, il·liberal i nacionalista que contradiu el projecte comú europeu.
Ara bé, la proposta final de Sánchez Cuenca, que suggereix renunciar a l’objectiu —avui compartit per molts líders europeus— de forçar la retirada de Rússia dels territoris ucraïnesos ocupats, resulta, al meu entendre, profundament errònia. Ell defensa que seria més sensat buscar un acord de convivència pacífica amb Rússia, garantint la neutralitat d’Ucraïna, com es va fer amb Àustria durant la Guerra Freda. Aquesta renúncia permetria, segons ell, concentrar totes les energies polítiques en combatre l’amenaça interna.
És cert que l’objectiu de recuperar cada pam de territori ucraïnès és extremadament difícil, costós i arriscat. Però això no justifica la proposta de cedir davant una potència agressora. Menystenir la naturalesa del règim de Putin —expansionista, autoritari i aliè a qualsevol norma del dret internacional— és un error de judici. La idea d’una Rússia disposada a respectar un acord de neutralitat sembla més un desig idealitzat que una opció realista. De fet, la seva actitud des del 2008 —amb les guerres a Geòrgia, Crimea, el Donbass i ara una invasió a gran escala— evidencia un patró clar: Moscou només retrocedeix quan és frenat amb contundència.
Aquesta voluntat de conciliació recorda dolorosament el precedent històric de la Conferència de Munic de 1938. Llavors, el canceller britànic Neville Chamberlain i el primer ministre francès Édouard Daladier van cedir a les exigències territorials de Hitler amb l’esperança d’evitar una guerra a Europa. Però la cessió dels Sudets a l’Alemanya nazi no només no va frenar l’agressió, sinó que la va estimular. La lliçó històrica és clara: cedir davant dictadors no porta pau, sinó més ambició, més violència i més sofriment.
Sánchez Cuenca adverteix —i amb raó— que no hi ha consens a Europa per enviar soldats al front ucraïnès. Però això no implica que s’hagi de recórrer a la rendició diplomàtica. El suport militar i logístic, el reforç de les sancions, l’aïllament polític i la pressió internacional continuada són vies legítimes i necessàries per contenir l’agressió russa. El rearmament europeu, malgrat els riscos que comporta, pot ser també una eina dissuasiva, no tant per atacar, sinó per defensar.
No podem oposar la lluita contra l’extrema dreta i la resistència a l’imperialisme rus com si fossin camins incompatibles. De fet, són dues cares de la mateixa batalla per la defensa de la democràcia. L’autoritarisme de Putin inspira i reforça l’autoritarisme europeu. Les connexions ideològiques i, sovint, financeres entre les dretes extremes del continent i el Kremlin són ben documentades. Abandonar Ucraïna seria, en aquest sentit, un senyal devastador de debilitat, no només davant Rússia, sinó davant tots els enemics interns de la llibertat.
La conclusió, per tant, no pot ser una renúncia estratègica sinó un doble compromís: enfrontar amb determinació tant l’autoritarisme extern com l’intern. Sí, cal posar fre a les forces il·liberals dins la Unió Europea. Però també cal mantenir el suport a Ucraïna i defensar el dret dels pobles a viure lliures, sobirans i sense por. La democràcia, si no es defensa amb fermesa, es perd. I la història ens ha deixat clar que els errors d’avui poden ser els desastres de demà.
