En el capítol anterior, el conseller de la cosa a les Illes Tropicals va interrompre la feinada que té per rebre un turista alemany que volia anar a l’Illa del Nord. «Ja m’ho havien dit que es president que hi tenc allà ara encalça alemanys», va pensar, ben satisfet, mentre ordenava a na Nataixa que el fes asseure al sofà i l’obsequiàs amb un barril de cervesa.
Poc es podia pensar que en realitat era el nostro espia, disfressat de teutó, amb l’ànim de xoroiar dins el despatx i enviar-nos el seu informe setmanal...
Davant de tan inesperada visita, el conseller va voler lluir els seus mèrits de polític de broma. I així és que va recitar tot allò (poca cosa) que pensava fer per calmar la indignació dels indígenes contra la massificació turística. En Juan Pelayo, l’assessor, va exclamar, com si li sortís de l’ànima, «Quina valentia i quina audàcia!». Na Nataixa, en canvi, li va amollar: «Ni açò, li deixarà fer s’altre partit seu!». I a la vista de les notícies, sembla que tenia rahón.
Per ajudar el president que té a l’Illa del Nord que, en comptes d’intentar la diversificació de l’economia, s’esforça perquè aquella illa acabi com les altres, va ordenar que li enviassin un accessori pràctic per encabir la marabunta que arriba: un calçador.
Ensoldemà el conseller semblava més content que un gínjol. Estava tan eufòric que fins i tot feia broma amb l’assessor i en cap moment no va renyar na Nataixa.
- Idò, conseller? -va di ella, sorpresa amb tant amabilitat.
- Ai Nataixa, avui és un gran dia -va replicar ell, relaxat, mentre s’afluixava la corbata-. Res de tot allò que vaig dir de contenir la massificació. L’oposició hi està en contra perquè troba que és una merda enfilada amb un cordill... I s’altre partit nostro, també hi està, perquè diu que és una traïció als amigots poderosos que comanden en aquestes illes. Total, que ja tenc coartada per no fer res, com és costum...
- Idò sí que anam bé -va replicar na Nataixa mentre es retirava desinflada al seu racó.
- Conseller, conseller! -va exclamar l’assessor, mentre entrava al despatx amb una excitació fora fua-, no és pot pensar a qui tenim aquí...
- Mem, Juan Pelayo, digues -va respondre el conseller-, que les incògnites me desperten la mala consciència per tot lo que faig.
- Hi ha un senyor molt educat que li ve a agrair la seva contra-llei -va continuar l’assessor-. Diu que es va fer un xaletàs amb piscina olímpica i un parc aquàtic a l’Illa del Nord, tot il·legal, i que gràcies a vostè ja podrà anar pel món presumint que els espavilats sempre guanyen.
- Ah! -va exclamar el conseller- deu ser d’aquesta bona gent que se salta les lleis perquè sap que al final sempre tornam noltros i li salvam es cul. No el facis esperar. Que passi i que na Nataixa li serveixi una ensaïmada de benvinguda.
Ja hauran afinat que en realitat era l’espia, disfressat per a l’ocasió. I, com que na Nataixa el va reconèixer tot d’una, li va fer l’ullet i, en comptes de ensaïmada, li va oferir pastissets, que sap que li agraden més.
- Juan Pelayo, ja li pots aclarir a aquest senyor -va continuar el conseller- que també ha de donar les gràcies al president i als dos partits nostros d’aquella illa, que quan toca sempre van de bracet, per pestes que digui un de s’altre... Però noltros hem de seguir treballant pel país. I avui toca açò de la llengua dels indígenes...
- Li he preparat un informe lingüístic, conseller -va respondre a l’acte en Juan Pelayo-. És ver que anam una mica enrere en la competició per fer-la residual, la llengua. Miri, al país de les inundacions sense-avís-de-qui-l’havia-de-donar, es nostros partits, que hi comanden, han fet una consulta per fer-la desaparèixer de l’escola...
- Sí -va replicar en conseller-, però me diven que no els ha anat massa bé... És que mira que ho són de caparruts, aquests indígenes, amb la idea que han de conservar sa seva llengo...
- També hi ha la fórmula de cals catalins -va continuar l’assessor-. Com que allà encara ho són més, de caparruts, són els jutges qui van imposant sentències perquè no s’empri tant...
- Mem, Juan Pelayo -va replicar indignat el conseller-, tot açò ja ho sé. Però i noltros..., jo diria que esteim un poc aturats des des fracàs de la segregació lingüística a les escoles...
- Bono -va respondre en Juan Pelayo-, aquí a la capital, ja hem eliminat la llengua dels indígenes de molts concursos de personal, i amb l’ajuda de s’altre partit nostro, prest en suprimirem més. Tot va arribant, conseller.
