El nostre entorn mediterrani no és un espai pristí. Fa més d’un milió d’anys que els primers homínids van transitar cap aquestes terres i, d’ençà, hem anat deixant la nostra petjada d’espècie extraordinàriament habilitada per a transformar els llocs per on passem.
Per això, els nostres paisatges són el fruit de la natura primigènia existent (substrat geològic, clima, biologia...) i de les decisions que van prendre els avantpassats en cada moment.
El foc, la construcció o la caça, acaben deixant marques en el paisatge. Però també els grans ramats d’herbívors, les epidèmies, les inundacions o els terratrèmols poden marcar altres rumbs.
De manera que per aquí es sol parlar de paisatges culturals. A Menorca, els milers de quilòmetres de paret seca que ha alçat la mà humana, conviuen amb les falgueres i els socarrells. Les torrenteres de drenatge de les antigues zones inundades acullen una fauna silvestre remarcable.
Els cels de l’Illa s’enriqueixen quan el milà i la miloca els planegen. Les tanques agafen més interès si hi ha un megalític recinte de taula. El litoral impregna millor els sentits quan hi neda un corp marí o es sent una cançó marinera.
Però vivim un temps on el negoci ràpid intenta imposar-se arreu. On s’empeny la gent a anar amb les llums curtes. On s’escolten discursos vans des de púlpits importants. On es perd la capacitat de llegir els detalls.
El port de Maó està patint aquest procés. Un transcurs on s’eliminen els matisos i s’aposta per als monocultius. Mai hi ha prou amarraments. Mai hi ha prou molls o pantalans. Es percep com un lloc per a usos intensius, en tost de veure’l com el port carregat de natura i d’història que és.
Però als reductes que queden sense transformar, s’hi guareixen alevins que més tard abandonaran la rada i seran peixos de bona talla. S’hi fa marisc, hi passegen les sípies, s’hi amaguen els crancs... Els seus penyals plens de vegetació han vist passar els cartaginesos, els romans, els turcs i els cristians. Han tocat la sang de les espases dels corsaris i han sentit els plors dels vaixells d’esclaus.
Les estoiques casetes de vorera que hi queden, acollien gent que hi anava a fer vegues i a nedar. Hi ha encara llocs que freqüentaven les barques de llenya dels mestres d’aixa. Hi perduren racons que semblen enyorar el solcar lent de la vela llatina.
És evident que el món evoluciona. Però aprendre a discernir allò que té valor natural o cultural, hauria de ser una fita per les institucions que gestionen aquest immens patrimoni, inclosos els exemples humils.
És hora d’entendre que la uniformitat acaba empobrint. De fer que l’economia es recolzi sobre les particularitats que ens queden i no sobre la seva depredació.
Potser és hora d’organitzar-se des de la base de la societat, per tal d’evitar que s’imposi l’homogeneïtzació que ho torna tot insípid. Per frenar les fotocòpies que fan perdre la identitat.
No era això la idea de Reserva de Biosfera?
