En el capítol anterior el conseller de la cosa dedicava el seu cervell a preparar el discurs del dia de les Illes Tropicals. Una feinada, perquè tenia clar que hauria de rallar prop d’una hora i no dir res. Bono, res que fos important. Per açò es va centrar en repetir que estava orgullós i més que orgullós de ser tropical, tant que va mostrar el llautó i res més.
Mentre estava concentrat en aquesta feina de donar idees perquè l’assessor li acabàs escrivint el discurs, es va presentar l’espia, aquell dia disfressat de ciutadà maleit perquè li volen tornar uns doblers que li deven i ell no els vol recuperar de cap manera.
Comprendran que el conseller es va emocionar en sentir-lo. Va pensar: «Aquí tenim un ciutadà tan ‘raro’ com jo». Perquè, com és sabut, el conseller no vol rebre els doblers de la quitança que el president Xanxes ofereix a tots els governs autònoms. I el motiu que no els vulgui és de pes: que també el rebrà el govern dels catalins, i açò no pot ser.
Passada la diada i fet el discurs, que els seus amigots van trobar molt bo, ensoldemà el conseller estava molt més relaxat i va decidir que, a punt de fer dos anys de govern, qualque cosa havia de dir sobre açò que sembla que preocupa a la minoria indígena, la «massificació», que li diven.
- Mira, Juan Pelayo -va dir al seu assessor-, avui podríem dedicar una estona a aquella consulta sobre la massificació turística, que vam presentar amb tanta pompa fa un any. És un bon moment, perquè només hi continuen participant les entitats que diven que no n’hi ha, de massificació.
- Quina valentia i quina audàcia! -va respondre en Juan Pelayo, en un moment d’enamorament pel seu «kefe».
- Mem -va replicar el conseller-, no diguis aquestes coses, que me tornaré vermell! He pensat que allò de l’ecotaxa que hi estàvem tan en contra, ara que comand no és tan mala cosa. Així és que la pujarem una mica, just perquè els hotelers facin quatre crits, però res més. Són doblers, tu!
- Ni açò li deixarà fer s’altre partit seu! -va amollar na Nataixa des del seu racó.
En aquell moment va entrar al despatx un guarda de la conselleria, ben excitat.
- Conseller -va dir- aquí hi ha un homo que diu que és un turista alemany que vol anar a l’Illa del Nord... -I és que el pobre guarda no sabia que en realitat era l’espia disfressat de teutó.
- Ido? -va fer el conseller dirigint la mirada a l’assessor-. Quina l’ha feta ara el president que tenim allà, que no hi ha manera que me’n recordi què és de nom?
- Ah! -va respondre l’assessor-, és que ara es dedica a encalçar alemanys. Ell va a la seva, ni massificacions ni punyetes.
- Ja ho pots ben dir -es va sentir que deia na Natatxa-. No el trobareu a cap fira per diversificar l’economia, però a les de turisme, tantes com n’hi hagi.
- I bé que fa -va replicar el conseller-, només faltaria que volgués sortir del monocultiu turístic. Juan Pelayo, digues-li a aquest alemany que passi i que s’assegui al sofà. I tu, Natatxa, prepara-li un barril de cervesa perquè s’entretengui.
- I si, assegut aquí, sent que volem pujar l’ecotaxa? -va demanar l’assessor un poc espantat.
- Mem, Juan Pelayo -va respondre el conseller-, per dos euros més, segur que ve ben igual. I si tria un hotel amb polsereta, encara estalviarà. I si ve es mesos de gener i febrer, hala, ja li pots dir que ecotaxa zero. Però recorda-li que de lloguer turístic, res de res, que si no els hotelers em maten.
- No hi ha qui els entengui a vostès -va tornar a intervenir na Nataixa-, mostren platges de l’Illa del Nord saturades i van maniobrant perquè s’omplin encara més.
- Que pesada que ets Nataixa -va replicar el conseller després de fer un esbruf-. Tot és qüestió de repartir-los millor. Si en aquelles platges ja no hi caben més turistes, es limita l’entrada i se’ls envia a una altra platja.
- Però si açò ja anava així, conseller -va replicar encara na Nataixa-. Són vostès que amplien els aparcaments perquè s’omplin més.
- Prou, Nataixa -va cridar el conseller-, tu ofereix el barril al senyor alemany i calla. I tu, Juan Pelayo, vine aquí que vull que me preparis una carta al bon president aquest que tenim a l’Illa del Nord. Li has de dir que si ha de menester un calçador per encabir més gent, es partit li finançarà. S’ha acabat açò que aquella illa és diferent!
