Una llei més antiga que jo, i ja n’hi ha poques, dona al Ministeri de Defensa la potestat de vetar les vendes de llocs de Menorca a estrangers. És un anacronisme de la dictadura, la guerra freda i la por al comunista, de quan les fronteres eren més altes. Curiosament, per motius diferents, partits d’esquerres locals proposen, des de fa un temps, limitar la venda de cases a no residents. La guerra actual és immobiliària, l’enemic és l’especulador i les fronteres són els pornogràfics preus dels habitatges. Mai no m’ha entusiasmat aquesta proposta, convençut que el problema és què es fa amb cada propietat i no quin DNI té l’amo. Arrendadors que cobren indecències a comerços i famílies tenen vuit cognoms menorquins.
Ara la bandera dels vuit cognoms l’ha agafada la dreta en un altre sentit: vol que s’intensifiqui la preferència que ja dona l’Ibavi als veïns de cada poble a l’hora d’accedir a pisos públics. Que siguin per als castellanos viejos de cada municipi. Que duguin deu anys aquí! O més! Sant Lluís per als santlluïsers! Ciutadella first!, exclamen mentre entonen «La balada d’en Lucas» per plorar que van perdre l’alegria i la pau de cada dia quan, a les seves (seves?) cases de protecció oficial, vingueren gent de fora, gent del nord, gent estranya que no estava en el padró. Tot açò, a la reserva dels falsos empadronats.
Obrir debats sobre menorquins i no menorquins, sobre més o manco residents, és populisme de proximitat i, en un entorn polític en què guanya pes la xenofòbia, una imprudència. Quin problema hi ha en concedir un pis de protecció oficial a una família, sigui d’on sigui, que va arribar fa poc al poble per fer-hi feina honradament segurament a un sector que ho necessita, que va justa de diners i té dificultats? L’habitatge públic és política social. I la política social ha de ser acollidora, oberta, i molt més social que política, sobretot quan aquesta política es fa amb la por i els vuit cognoms dels beneficiaris. Aixecar fronteres a les creus de terme sona a altres temps.
