Kant escrigué aquesta obra el 1795, quan ja sobrepassava els 70 anys i havent contemplat -amb simpatia- els episodis de la Revolució Francesa de 1789. Uns decennis abans, l’Abat de Sant Pierre havia escrit un «Projecte de pau universal entre les nacions» que cridà l’atenció de Leibniz, a més de merèixer unes consideracions favorables per part de J.J. Rousseau a l’«Emili». St. Pierre proposava posar fi a les contínues guerres entre potències europees amb un tractat de Pau tendent a promoure un projecte d’integració en una Federació d’Estats, l’objecte de la qual havia de ser l’establiment d’un compromís formal de no agressió i de resolució pacífica dels conflictes que els enfrontava entre si.
Kant coneixia, a més, les teories contractualistes que, des de Hobbes fins al propi Rousseau, pretenien legitimar el poder Estatal i l’imperi de la Llei -el Dret Civil- independentment del recurs medieval a la Voluntat Divina, substituint-la per la tesi de la Voluntat General dels membres del cos social: tots ells creuen convenient, arribats a un moment determinat, renunciar a part de la seva independència individual i de la llibertat en estat de naturalesa per a assolir una major cohesió social i seguretat en l’estat social, en el si del qual el principal avantatge seria la preservació de la pau per la via de la imposició de les restriccions necessàries a l’exercici de la violència recíproca per mitjà de la força coactiva de la Llei.
La versió hobbesiana del «Contracte Social» tendia a l’autoritarisme en la mesura que la seva concepció de la natura humana era unilateralment desconfiada i violenta: «l’home és un llop per a l’home»; la versió rousseauniana, per contra, era unilateralment romàntica i ingènua, veient en la situació originària un estat de bondat natural i en la civilització, en canvi, un procés de pèrdua i de malfiança -derivada de les exigències de desenvolupament associades a l’imperi dels mateixos artificis- progressiva o, més ben dit, regressiva -per no dir repressiva respecte de la situació d’estat de naturalesa originària-. Kant, a «La Pau perpètua» es posiciona en un sentit diferent tant a Hobbes com a Rousseau, formulant la famosa tesi de la «insociable sociabilitat» humana. Què significa aquesta expressió?
El punt de partida, en el marc del seu sistema de pensament, és el de la Filosofia Crítica, la qual estableix una contraposició entre allò que ens ve donat per la via de l’experiència i allò que dimana dels imperatius de la raó. Això, aplicat a la concepció de la natura humana, significa que una consideració empírica de la mateixa no pot ser en cap cas ingènua, donant en aquest aspecte la raó a Hobbes: l’home considerat en «estat de naturalesa» és mogut per un principi de determinació individualista i insolidari, tendent a la recerca de la màxima satisfacció i el màxim domini, convertint-se d’aquesta manera en un risc per a la seguretat dels altres, però igualment a la inversa: els altres són de per si una amenaça per a la meva seguretat i els meus interessos, en conduir-se tant uns com els altres segons una impulsivitat natural immediata -la de la recerca del propi benefici-.
2 És l’experiència d’aquesta amenaça constant la que empeny els homes a signar el pacte social, orientat a la constitució de la societat civil i al nou ordre caracteritzat per l’imperi de la llei universal, igualment vàlida per a tots. En el pensament de Kant, la «naturalesa humana» és de per si insociable, però aquesta mateixa insociabilitat es transforma en exigència -com una «astúcia» de la que l’home no n’és conscient però de la qual es serveix la pròpia natura en general- de sociabilitat, i això amb total independència de la voluntat humana. Ara bé, l’ésser humà no només es determina per una inclinació immediata vers la recerca de la satisfacció, sinó que ho fa també, almanco com a concepte teòric, com a subjecte de raó.
La «crítica» kantiana havia donat com a resultat la impossibilitat de conèixer la realitat noümènica, la pròpia de l’experiència de la llibertat, però no de pensar-la, fins i tot de postular-la, si aquests postulats són necessaris per a entendre els pressupòsits de la racionalitat pràctica. L’exigència de respectar la llei política és de per si una exigència racional, però no per això inviable o absurda, si tenim en compte els pressupòsits generals de la pròpia natura, la qual ens ha empès a l’establiment de la convivència civilitzada.
