Tenc sa impressió que es nostros dirigents viuen en un univers paral·lel. No sé si a voltros vos passa, però jo perceb que estan en una dimensió molt per damunt de sa resta de mortals. Sa qual cosa fa que sigui impossible que sa realitat seva i sa nostra s’arribin a trobar mai.
Fa mesos que escoltam que Espanya és es motor d'Europa, que creixem més que ningú i que sa nostra recuperació econòmica és s'enveja i sa sorpresa des països moderns. Resulta insòlit que cap des nostros governants sigui capaç de demostrar que açò no és així. Estan més pendents des culebrot des germà, es fiscal, sa parella, sa cunyada, es premis Goya i altres bestieses, que de ses necessitats reals des país.
Açò no obstant sa veritat en moltes ocasions pesa com es plom. I és que en aquesta Espanya que presumeix de recuperació econòmica, més de dos milions de persones depenen d'ajudes estatals per sobreviure. Una xifra que per més que mos diguin que és un indicador de progrés social, no representa més que es fracàs sistèmic des model econòmic actual. Un model, diria jo, assistencialista, que no aborda ses causes estructurals des problema.
Espanya pateix una gran paradoxa; com s’entén que amb sa taxa d'atur més alta de la UE, moltes empreses tenguin dificultats per trobar personal? Aquesta pregunta té una fàcil resposta; ses 'paguetes' són es problema ocult d’aquesta escassetat de treballadors. S'ingrés mínim vital, que es desembre del 2024 va superar es dos milions de beneficiaris, s'ha convertit en un termòmetre que mesura realment sa febre d’una societat espanyola que està malalta. Es nostro país reflecteix una tendència cap a un estat cada vegada més intervencionista, que exigeix més esforç fiscal as ciutadans i on aquells que cotitzen cada vegada són més pocs.
Ara bé, si aquestes xifres fan esfereir, més alarmant resulta escoltar com es vanagloria es Govern de s’increment des nombre de ciutadans perceptors d’ajuts econòmics. Tenir una societat cada vegada més pobra i dependent no és una cosa per celebrar ni molt menys per estar-ne orgullosos. Vanagloriar-se que cada vegada hi ha més gent cobrant s'ingrés mínim vital és celebrar sa misèria, obviant que és sa feina allò que dignifica ses persones.
Hi ha ministres, com n’Óscar López, que haurien d'estar fent feina per modernitzar es sistema de formació i crear un pla integral de reinserció laboral efectiu, en canvi dediquen sa jornada laboral a construir sa seva candidatura autonòmica. N’hi ha d’altres que haurien d'estimular sa creació d'ocupació, però en canvi es passen es dia pensant en com fer que es treballadors cada vegada facin més poca feina. Tots ells viuen en sa inutilitat política.
Però tornant a sa qüestió des sistema actual de subsidis; en tost de ser una solució temporal per qui se troba en una situació de vulnerabilitat s’ha convertit en una trampa que desincentiva sa cerca activa d’ocupació. S’autèntica mesura de progrés social que s’hauria de donar per bona no hauria de ser quantes persones reben pagues de s’estat, sinó quantes aconsegueixen emancipar-se’n. Ses estadístiques mostren que es 68% des beneficiaris en reben durant més de dos anys, cosa que indica un fracàs en sa funció transitòria que haurien de tenir aquests subsidis. Estareu d’acord amb jo que aquesta fòrmula de repartiment econòmic té com a conseqüència més desastrosa sa de generar una caterva de ganduls i putifeines que depenen de ses pagues com a sistema de vida perpetu.
Sa figura de s'ingrés mínim vital es va implementar a Espanya es juny del 2020 amb s'objectiu de reduir, així com s'establia, sa pobresa i s'exclusió social. En es primer mes d'implementació va arribar as voltants d’un milió de ciutadans. A finals de desembre del 2021 el van obtenir un milió i mig de persones. Es febrer de 2023 va arribar a sa xifra d’un milió sis-cents mil beneficiaris i amb ses darreres dades de desembre del 2024 cobreix una mica més de dos milions de persones. Aquest increment successiu que molts ja han normalitzat té una deriva alarmant. No té volta de fulla; vivim en un país que se va empobrint, i no només econòmicament sinó també intel·lectualment. Esteim repartint sa pobresa en comptes de crear riquesa. Resulta delirant aquest discurs fal·laç que disfressa d'èxit es desastre i vesteix de progrés es subsidi en una Espanya amb una economia cada vegada més intervinguda i una societat cada dia més dependent de s'Estat.
Estic pensant que mos hauria de preocupar més aquesta idiocràcia; sa simplificació excessiva de discursos complexos, sa disminució de sa capacitat de pensament crític, sa cultura de s'entreteniment gens elaborat, sa pèrdua d'habilitats de lectura comprensiva i anàlisi de textos, s'efecte Google, amb què depenem tant de cerques ràpides que perdem sa capacitat de retenir i processar informació.
No ho sé, de vegades tenc sa sensació que no farà falta que prohibeixin pensar, perquè pensar, com fer feina, és una activitat que està en perill d'extinció. I insistir i lluitar contra açò és una cosa que depèn d’aquells que percebem de manera plausible aquest declivi moral, intel·lectual i cognitiu.
