A l’entrada del segle XX, l’Imperi Otomà es considerava «el malalt d’Europa» per la seva incapacitat de seguir els passos de la resta de països en el camí cap a la modernitat. En l’actualitat, les grans nacions blasmen la Unió Europea pel seu endarreriment en els àmbits econòmic i militar; ens hem convertit en els malalts del món contemporani.
Una de les darreres mostres de la malaltia europea ha estat la recent presentació de DeepSeek, l’aplicació xinesa d’intel·ligència artificial. En matèria tecnològica, els americans inventen i els asiàtics desenvolupen productes que abarateixen i, a vegades, milloren els enginys dels Estats Units. Des de fa uns anys, passa el mateix amb els vehicles elèctrics, en els quals els xinesos estan guanyant terreny als occidentals. Europa ni inventa, ni millora ni, molt menys, abarateix cap descobriment fet pels altres. Es limita a formar part del paisatge, amb el seu enorme mercat de 450 milions d’habitants d’alt poder adquisitiu aferrats al seu estil de vida, però sense incidència en les relacions internacionals, ja que l’immobilisme és general.
En efecte, la guerra d’Ucraïna ha tornat a evidenciar que el rei va nu. Els europeus, davant els perills de l’agressió russa a un país que fa frontera amb quatre nacions de la UE (Polònia, Eslovàquia, Hongria i Romania), han anat a remolc dels Estats Units, tant en les reaccions diplomàtiques, com en les sancions econòmiques i la resposta militar. Aquesta subordinació a l’«amic americà» pot tenir com a conseqüència que haguem d’acceptar una pau pactada pels líders de les dues potències, Putin i Trump, que ens afeblirà en permetre als russos consolidar els guanys obtinguts per la força. Europa no té un exèrcit per respondre a cap cop; per molt que ens pesi, sense poder militar, estem en mans dels americans.
Els europeus som víctimes de les males decisions. L’opció de descarbonitzar l’economia fent ús del gas rus va ser una estratègia errònia, perquè ens posava en una situació de dependència d’un veí perillós, que havia exhibit les seves intencions sobre Ucraïna des del 2014, amb la invasió de les regions orientals del Donbàs i l’annexió de Crimea. Els alemanys, cegats per idees poc realistes, van desequilibrar l’element clau de l’economia, l’energia, amb el tancament prematur de les centrals nuclears, sense cap altra opció que comprar gas rus. Ara ho paguen amb un estancament que, en frenar la locomotora europea, ha deixat la nostra economia en un punt mort.
La doble debilitat europea, econòmica i militar, respon a la incomprensió de les noves relacions internacionals. Hem quedat ancorats en els esquemes sorgits del final de la II Guerra Mundial, quan els Estats Units ens necessitaven com a aliats per enfrontar-se al bloc soviètic i ens prestaven ajut militar i econòmic incondicional. Aquells vells bons temps van acabar fa trenta-cinc anys, amb l’ensorrament de l’imperi soviètic. Ara, cada potència, americans, russos i xinesos, até als seus interessos i juga amb les armes de què disposa per intentar controlar la situació i que ningú li passi al davant.
En l’esfera militar, la solució és teòricament senzilla i no exigeix res més que gratar-se la butxaca, encara que a alguns els suposi trencar definitivament amb els ideals pacifistes de joventut i, a tots, posar més en tensió l’estat del benestar. Ara bé, el repte que planteja l’economia és més difícil d’afrontar. A més, els dos temes estan interrelacionats, ja que, com va dir Napoleó, per fer la guerra fan falta tres coses: doblers, doblers i doblers: l’escalada militar només pot funcionar a la llarga si la nostra economia s’expandeix prou per alimentar el rearmament, que és car.
Les dificultats econòmiques d’Europa, que pateix un baix creixement i un estancament de la productivitat, estan relacionades amb les minses inversions en recerca tècnica i científica (R+D). En contra del que molts pensen, la solució no rau en les inversions públiques, sinó en la iniciativa privada, que és la font del dinamisme dels Estats Units i d’Àsia. El problema de fons és que el marc econòmic i polític europeu no promou el progrés.
Com acaben de posar en evidència els recents informes de Dragui i Letta, la clau és que el mercat únic europeu s’ha quedat a mitges i no ha entrat en els sectors estratègics per al desenvolupament: l’energia, les telecomunicacions i el sistema financer. En realitat, en la majoria de sectors, i sobretot en els més progressius, l’espai econòmic d’Europa està fortament fragmentat. Algunes vegades és per obsoletes lleis antimonopoli; la majoria per un nacionalisme mal entès, que bloqueja l’entrada d’empeses foranes als nostres països.
Des de la Revolució Industrial, l’economia és una qüestió de mercats i el creixement va de la mà de l’accés a la major quantitat possible de consumidors. Els Estats Units i la Xina tenen l’avantatge de comptar amb un gran mercat intern i donen facilitats perquè les empreses innovadores puguin recuperar les seves inversions. Fa dècades que els emprenedors saben que si tenen una idea brillant es podran fer milionaris i aquest és un gran incentiu per a les invencions i la millora dels procediments.
En canvi, a Europa, els empresaris dinàmics es troben amb dures regulacions que els restringeixen al perímetre del seu país, la qual cosa fa inviables projectes a gran escala i ens deixa amb iniciatives de curt abast. Al Vell Continent és impossible pensar gran. La globalització es limita a sectors madurs, com la moda o l’agricultura, que avui en dia aporten un valor reduït i minvant.
La història demostra que els europeus tenim empenta, però les fronteres impedeixen que es desplegui. Aquesta és la nostra autèntica malaltia, que ens deixa indefensos davant les grans potències.
amendezvidal.blogspot.com.es
