S’han donat variacions en música i aquest és el cas, al segle XIX, de Johannes Brahms en les seves partitures «Variaciones sobre un tema de Haydn» i també en poesia, i aquest és el cas, al segle XXI, d’Ana Blandiana en els seus versos «Variaciones sobre un tema dado», i també se n’han donat en la concepció de la Seu mallorquina, i aquest és el cas de Santiago Rusiñol, al segle XX, en la seva destacada obra «L’illa de la calma».
Dues són les variacions que destacaria en el text: la de concebre l’edifici més com escultura que com arquitectura i la de contrastar l’interior del temple amb l’exterior; totes dues són racionalment atrevides, literàriament genials, emotivament colpidores. La primera opta per comparar el que representa «construir» un edifici amb què representa «cisellar» una imatge. Escriu: «L’artista que la va crear (la Seu) es devia inspirar en els penyals de les costes, no sembla que l’hagués construïda, sembla que l’hagués anat cisellant... com qui esculpeix una estàtua», a l’estil de Miquel Àngel que extragué de la pedrera de Carrara el seu Moisès. La segona, relaciona exterior i interior de l’edifici. Escriu: «Tota l’aspror de la pedra que pots veure a la fatxada, a dintre serà dolcesa; la fortalesa de fora, a dintre serà suavitat». Rusiñol, ¿és el literat que millor ha somiat la Seu i millor l’ha descrita?
