Estintolat a la barana que voreja el Moll d’en Pons, as Castell, contemplo muntanyes més altes que l’Himàlaia. Una serralada corpulenta i arrodonida de núvols travessa el blau serè d’un cel que, esbandit del plugim del matí, es miralleja en la mar amb coqueteria i placidesa.
Cap enrenou de tràfic portuari trenca la calma ni esquinça les aigües, tot sura dins una serenor de transparències intangibles, però, estranyament palpables. De lluny estant, la Mola té un aire de monestir amb monjos fantasmals fent penitències de silencis mortificadors. Levita una quietud distant, plana una gavina, hi ha com una aura calitjosa que envolta els edificis de pedra rossegada per la intempèrie dels anys d’abandonament.
Camino amb certa reverència per la vorera de la mar, empès per un ventijol joliu i fresquet que fa dansar les barques al so –nyigo-nyigo- de les amarres i el glopeig – gloc-gloc- parsimoniós i profund de les aigües Vagarejant per Calesfonts, en aquesta hora de llum càlida i enlluernadora, no puc evitar evocar un passat de port pescador, feiner, festiu i contrabandista.
Tanco els ulls, em deixo anar, revisc, en el silenci de la memòria, un present invisible que m’omple de nostàlgia i agraïment per tants bells moments passats entre tanta bella gent al rum-rum dels motors, boleros i vides senzilles i alegres.
Com que vaig tan encantat amb aquestes penses, no veig el banc i pago les conseqüències del dolor osteo-muscular imprevist amb una paraulota i una exclamació curta, però, molt expressiva. El banc m’ofereix el seient i m’estiro com un jugador de futbol lesionat. D’acord, exagero, però, m’ha fotut mal...
¿Per on anava?... Ah, sí!... Per la memòria de la meva sang, corren glòbuls tant subtils, imperceptibles i indetectables, que la microscòpia de més alta resolució ha llençat la tovallola i ho deixat per impossible. Bé, doncs, us desvetllaré el misteri d’aquesta memòria tan personal, vestida amb sensacions de nits i dies esvaïts.
Calesfonts i Cala Corb han gestat històries de gent i moments vitals estotjats en el cor i l’úter matern de les seves redosses. Mare mar ens bressola amb cançons de la terra petita i gent marinera d’alçada. Som gent de vorera i mirada ensomniada. Som gent que ofega les penes que no valen la pena. Tenim l’alè d’una saviesa mil·lenària. Ens bufen a les l’orelles els llenguatges dels vents i cants de sirenes... ¿Què voleu més?
