Amb el pas dels anys, tenim la tendència a recordar i explicar anècdotes del passat. Allò que ens irritava dels nostres progenitors, ara ho acabem fent nosaltres mateixos. Aquestes conductes són el resultat de la maduresa i l'experiència, enriquides per estudis, feina i aventures viscudes amb diferents entitats en les quals hem format part.
Recordo que un dels meus primers actes de representació a l’ajuntament va ser la festa del Carme de la confraria de pescadors. Quan vaig arribar, em vaig presentar i agrair la invitació, i el president de llavors em va respondre preguntant qui era l’Ajuntament de Maó, ja que no recordaven haver-lo vist recentment. Només vaig saber afegir que a partir d’aquell dia ho canviaríem i que no ens quedava més remei que posar-nos a fer feina. Mai estaré prou agraïda per tot el que em van ensenyar.
L'ofici de pescador a bord d'una barca del bou és una tasca dura i exigent, però plena de tradició i coneixements transmesos de generació en generació. La jornada comença molt abans de la sortida del sol. De matinada, es reuneixen al port, revisen la barca i preparen les xarxes, es coordinen amb la tripulació. Un cop a la mar, es dirigeixen cap les zones de pesca, calen, i comencen una jornada feixuga, i també perillosa.
Aquells anys en què els vaig tractar, em van mostrar el seu ofici i vaig comprendre totes les dificultats que els anaven ofegant: normatives europees, manca de professionals disposats a assumir una feina tan dura, o l'abandonament dels productes frescos a favor del consum de productes congelats dels supermercats. Són el testimoni de la perseverança i del treball dur.
He de reconèixer, amb pena, que no vaig aconseguir gaire per a ells. Al Consell de Navegació no teníem prou influència, i negociar amb l’autoritat portuària era com xocar contra un mur infranquejable. En 4 anys, m’avergonyeix pensar que només vam poder condicionar la zona de les barques i aconseguir la cessió de la Llotja. Amb els guanys que s’obtenen del port de Maó, pocs d’aquests beneficis d’AP, es destinen a la preservació de la seva història.
D'acord amb les normatives vigents, els pescadors només tenen permès pescar durant 120 dies a l'any. A banda dels dies de pesca, també s'estableixen quilos de captura per a cada embarcació. La quantitat assignada a cada barca es determina segons la mitjana del peix que han agafat durant els darrers anys. Vull dir que les polítiques estan pensades per gestionar les pesqueres de totes les regions, i que massa vegades no s’adapten a les condicions de llocs tant petits com la nostra illa.
Fa uns dies, Xavier Marquès, patró major de la Cofraria de Ciutadella, va expressar que acabarien pescant només a l'estiu i per al turisme, deixant sense peix la població local. Aquestes declaracions són molt preocupants i subratllen la necessitat de valorar els sectors del camp i del mar, que es veuen escanyats per normatives i lleis.
La burocràcia, la manca de representació suficient en els òrgans de decisió, els canvis polítics cada 4 anys i les fluctuacions econòmiques són com aquella sabata atrapada amb la canya de pescar que ens acabarem menjant si no els donem un suport real.
