Na Nora té tres fills. Un de nou anys, un de set i en Salim que en té dos i mig. Ella i el seu home van néixer al Marroc pobre i van venir a Espanya cercant sobreviure quan encara no tenien cap fill. Des que van arribar estan instal·lats a la península. Na Nora ha fet feina de desadora per hores fins al naixement del darrer fill. Ara aprofita l’horari escolar per tornar a fer hores.
En Salim no ralla, ni entén cap llenguatge. No juga ni sembla haver-se sentit feliç mai. No sé com riu, però sé com crida quan algú o alguna circumstància el molesta.
Na Nora explica que des dels primers mesos de vida va notar que era un infant diferent dels seus germans: es feia molt difícil saber què volia, era molt difícil consolar-lo i sempre volia marxar d’on estava, etc.
El curs passat, amb divuit mesos, el van matricular a escoleta, però no va començar.
L’INFANT sempre era atès per sa mare, fins i tot dormen junts per respondre així als incidents del vespre sense que ningú tengui incomoditats. Com sol succeir, el seu entorn reclamava a la mare que canviés la manera d’actuar perquè, com sol succeir, donaven per fet que alguna cosa feia malament i provocava aquell desordre conductual.
Com són possibles tants sofriments i soledats durant tants dies i nits? Tenir cura d’un infant quasi sempre angoixat, percebre una greu anormalitat del fill... Fan que el dolor i la por s’enquistin a l’estat d’ànim. Llavors apareixen els sentiments de culpa com una metàstasi. La confusió mental queda servida i la voluntat paralitzada.
Em recorda la tragèdia grega «Alcestis», d’Eurípides, en la qual el capritxós déu Apol·lo ofereix la immortalitat al rei Admeto i als seus fills, però els posa com condició que han de trobar qui vulgui morir en el seu lloc. El rei, ofuscat per la promesa d’immortalitat, ofereix grans riqueses a qui accepti substituir-lo i morir per ell. No troba ningú. És la seva esposa Alcestis qui assumeix el pacte mortal per així protegir el marit dèspota i els fills. Els seus aconsegueixen el privilegi dels déus a canvi de la seva immolació. Fa dos mil cinc-cents anys ja hi havia qui denunciava la soledat i el sacrifici de les mares cuidadores.
Com és possible que ningú identifiqués les circumstàncies com a senyals d’alarma durant el primer any de vida? Com és possible que un cop matriculat es deixessin passar cinquanta setmanes més sense interpretar la causa del seu absentisme? Una escolta atenta durant el procés de preinscripció i de matrícula detecta dubtes, ansietats i vergonyes que solen viure les famílies en aquest procés. O potser només li demanaren dades administratives com si estigués matriculant un cotxe?
Les experiències solitàries de dolor emocional generen un estat d’ànim aterrit: el cervell espantat, empastifat d’adrenalina i de cortisol, queda bloquejat per pensar. Per açò, alguns pares o mares sense xarxa afectiva que els sostinguin durant la criança, reaccionen a les angoixes negant la problemàtica i afirmant que tot és circumstancial. No cerquen cap horitzó si ningú els surt a camí amb una llàntia i amorosament els dona seguretat.
QUAN SALIM va complir els dos anys, la pediatra va encaminar la família a un protocol de diagnòstic dins el sistema de salut pública. Sembla que potser d’aquí a sis mesos li diran les conclusions. Un trastorn greu no diagnosticat fins a quasi els tres anys! Uf!
Ni en Salim ni la seva família han comptat amb cap seguiment ni orientacions d’ajuda fins que ha arribat a escoleta un any després de quan es va matricular. Ses badades són catastròfiques. La manca de cures encertades durant els trenta primers mesos han reduït molt les possibilitats de millora d’en Salim i de pau de sa mare.
A l’era de la connectivitat és injustificable no comptar amb xarxes de corresponsabilitat entre els serveis socials, salut i educació per tal que qualsevol professional pugui posar en alerta a la resta.
A l’educació infantil tenim caramulls de bones pràctiques que s’han evidenciat eficients per detectar, reparar o compensar trastorns. Les mestres d’infantil solen ser expertes en la cura de les famílies. Convé estar atents.
