Quan estimam una cosa i la consideram nostra, no li feim cap mal, més tost maldam cuidar-la i protegir-la. Contínuament deixam petjades del nostre pas per la Terra, únic planeta habitable que coneixem, encara que no en siguem prou conscients. La petjada ecològica, l’hídrica, la del carboni… Una peuada, com deim aquí, és un rastre provisional que s’anirà esborrant i esvaint amb el pas del temps. Ningú viu per sempre, però si trobes peuades és que hi ha hagut un peu. I el peu ens fa pensar en un que camina. Són com l’ombra d’un caminant. A vegades, aquests rastres s’han solidificat i conservat, quan els protagonistes ja fa molt que no hi són. La cua d’un dinosaure de fa 99 milions d’anys, conservat en ambre, va ser trobada a Birmània. Si no fos per l’ambre, no en sabríem res d’aquest bitxo congelat en el temps. «Tempus fugit» i la vida, feta d’espai i de temps, també. «Tenim ses passes comptades». Així que «carpe diem». Viu, camina i gaudeix ara. No ho deixis per a demà.
LA QÜESTIÓ ÉS: què deixarem després del nostre pas, si és que deixam res? Tal vegada ha passat gent que no ha deixat cap rastre o un rastre molt lleu. La qual cosa no vol dir que no hagin viscut. Els museus només són una petita mostra del passat. De la majoria d’avantpassats no podem veure ni tenim constància de les seves obres. Encara que estiguem fets d’avantpassats i de milers i milers d’històries perdudes. La corrosió és una constant de la naturalesa, però també de la societat i de la memòria.
LA FESTA DE NADAL té en la nostra cultura d’arrels cristianes un caràcter de Bona Nova. Una bona notícia que es va anar escampant arreu del món fa més de dos mil anys, pels mitjans que hi havia disponibles antigament, sense xarxes socials, diaris ni televisors, i que va tenir un impacte a cada racó i a cada activitat humana, des de l’art a la literatura, des de la filosofia a la música, des de l’educació als costums. És un missatge senzill i revolucionari: estimau-vos. Els temps idiotes volen negar el passat, canviar-lo o amagar-lo. Per açò són idiotes. Confonen els seus desitjos, frustracions o ressentiments amb la realitat.
VIVIM EN LA IL·LUSIÓ de què les coses són per sempre, idèntiques, estàtiques, incorruptibles. Si fos així, seria tot massa repetitiu, cansat i avorrit. Tot es renova, afortunadament. I davant del canvi constant, sentim la necessitat de conservar allò que consideram valuós. Escorcollam el passat a la recerca de tresors, ensenyaments, de les arrels que encara ens nodreixen o alimenten.
Comparant Mozart amb Hitler ens adonarem que mentre un, fins i tot vivint pocs anys, ens ha deixat una música meravellosa, sublim, l’altre només va deixar un espantós regalim de bogeria, de sang i destrucció. Així és la vida. És allò que queda de tu quan te’n vas. «Que me quiten lo bailao» podria ser una frase d’en Fred Astaire, però és una dita popular que expressa molt bé, que el més valuós que hem viscut i estimat restarà per sempre.
L’ANUARI DEL DIARI MENORCA fa un repàs de l’any 2024. De fet, ja hem començat a escriure, dia a dia, pas a pas, l’Anuari del 2025. Hi ha paraules que els anys van deixant gravades a les nostres vides. Pandèmia, DANA, intel·ligència artificial, Ucraïna, Gaza… Les paraules passen com peuades d’uns amants damunt l’arena. No podem frenar el demà. Aquest 2025 no hi ha qui l’aturi.
