Avui, com ja he fet altres vegades, recopilaré i llevaré sa pols i es rovell en aquesta narració, que he tret del llibret titulat «Xilografies Menorquines» de l’autor F. Ferran Martí Camps; són unes narracions curtes, però molt sucoses, que poden ser entretingudes pels llegidors del MENORCA• «Es Diari». Aquesta narració esta ambientada dins el segle XVIII, i comença així: No són descuidats cap detall ni requisit ni cap lloable costum. Comença per donar-se lectura, en llatí pompós i curialesc a la patent de Sa Majestat Britànica, que Déu guardi.
«Georgius secundus. Dei gratia Magnae Britaniac Franciae Hiberniac Rex, Fidei Defensor Dux Brunsvici et Laneburgi, Sacri Romant Imperi Arxi, Thesanturius et Princeps Helector...»
Després s’acostà al candidat, un tonsurat de dotze anys, que estrena una lloba lluent (vesta en que anaven revestits els homes d’alts càrrecs) de seda amb coa. Davant els Evangelis presta el jurament prescrit; signa i besa l’altar major; obre i tanca el tabernacle; puja a la trona; s’asseu a la primera cadira del cor...
UN NOMENAMENT COM UNA BOMBA. El nou rector anomenat pel Rei, ha pres, en forma deguda, quieta i pacífica possessió de la parroquial església de Santa Maria del poble de Maó. Els nombrosos doctors, beneficiats, vicaris, adscrits i clergues, els frares franciscans i carmelites, es miren uns als altres, estorats. Aquest nomenament ha caigut per tot arreu com una bomba.
L’ecònom de Maó, don Gabriel Saura Martorell, fou promogut a la pabordia de Menorca. Per succeir-lo a la rectoria, el rei anglès havia designat el doctor Francesc Vidal, eclesiàstic ple d’anys i de mèrits. Però al mateix temps ha arribat a l’illa el nou Governador; el brigadier Sir Felip Anstruther. Aquest ha retingut la patent reial, pretextant que el doctor Vidal no era prou efecte a l’Anglaterra. I «En Vermell» ha tingut prou poder perquè el rei fes rector de Maó aquell al·lot de dotze anys, que no té cap altre mèrit que ser fill d’un català. Secretari de S’Excel·lència.
El defraudat doctor Vidal, després de mort, els seus hereus, demanen justícia als Lords de White- Hall. Tot és inútil. I la darrera patent roman en vigor.
El secretari del Governador Anstruther, àlies «Vermell», rep, com a tutor del fill rector, els fruits de la rectoria; de tres a quatre mil lliures anuals. Mentrestant, el tendre rectoret estudia Teologia a la Universitat d’Avinyó. Al cap de vuit anys ja subdiaca, rep el grau de doctor amb les sòlites cerimònies de carregat gust barroc.
ES CARRER DES RECTOR MORT. El Rnd. Sr. Esteve Bruel, prevere, canonge de la parroquial i col·legial església de Sant Simforià, l’investeix de les insígnies dels Doctorats, segons els lloables costums de la Universitat, posant-li el birret amb banda blanca trametent-li el llibre de les Sagrades Escriptures, primerament tancat i després obert, asseient-lo a la càtedra magistral de la sapiència; li posa el dit l’anell d’or de la disciplina, i de la ciència divina el cenyeix amb el síngol, i, per últim li dóna la besada de pau i de benvolença i la paternal benedicció... És el 2 de setembre de 1748.
A finals d’aquell mateix mes el jove doctor comença a regir personalment la rectoria. Passen els anys, i tothom va oblidant l’arbitrarietat de Sir Felip Anstruther, «En Vermell». El sacerdot exerceix lloablement el càrrec; és un bon rector. Quan mor, l’any 1779, tothom el plora. Tenien motiu, perquè si els comptes no me fallen, va morir als 31 anys.
Avui encara hi ha a Maó un carrer dedicat al seu nom. La gent l’anomena vulgarment «es carrer des Rector Mort». Pot ser que actualment aquest carrer hagi canviat de nom, perquè quan l’autor d’aquesta xilografia, va publicar aquest llibret, era l’any 1965, i de llavors ençà ja ha plogut moltes vegades. Ben igual, que quan record aquelles xerrades, dins el pati de la casa de mossèn F. Martí, que Déu el tingui a la Glòria. Fins un altre dia.
