Entre transitar per la senda dels justos i dormir el somni d’aquests, no hauria d’haver-hi tanta distància com hi ha entre el cel a la terra. Si adormir-lo fa referència a fer-ho tranquil·lament, sense càrrec de consciència, pel fet d’haver portat una vida dins els paràmetres de l’ètica i la moral perquè res no pertorbi aquest son; és paradoxal que transitar-ne la dita senda signifiqui estar constantment amenaçat pels que prefereixen deambular pel camí que guarda el «jorn dels miserables».
Aquestes referències a la saviesa popular grega, a la Bíblia i a Llach, no són casualitat; me les han fetes arribar la causalitat i la repercussió de ser un ferm defensor, o d’intentar-ho, de dur a la pràctica el que resen els Proverbis 4.18. I vist el vist, tot plegat fa trontollar els fonaments més sòlids de la consciència quan esdevenen les ingratituds de les ànimes de càntir que esguarden el seu jorn de venjança, sense saber, pobres, que emmalalteixen soles quan desitgen mal, puix tornen més gran a aquell a qui li desitgen tal iniquitat.
El Perdó, sens dubte el verb més bonic de quants n'hi ha, així ho vaig expressar a «Es Diari» dia 29/09/2024, segons la psicologia, és a dir, la ciència, s’associa amb el benestar emocional, la salut física i les bones relacions interpersonals. Les persones que tendeixen a perdonar les altres tenen més baixos nivells d'ansietat, depressió i hostilitat. D’igual forma, deixar de banda el rancor ho associa la psicologia a menors nivells d'estrès i reactivitat cardiovascular. En altres paraules, que perdonar és saludable; no fer-ho, doncs, és perjudicial per a la salut. És tan senzill com això si s’entengués així, ans és intrínsec a tots nosaltres el fet d'errar i ser susceptibles, per tant, de perdonar i de ser-ho.
A la teoria, provingui d’on provingui, m’hi agrada afegir-hi sempre els adients exemples pràctics, però no em xuclo del tot el dit per a saber que, en aquest món, hi ha coses imperdonables per a l’estirp humana. Coses que pertanyen al que és superior i que no entenem, però que ens diu la fe, o sigui, l’anticiència, que hem de deixar en mans d’aquest Ens superior. No pot ser de cap més manera, ja que la maldat, innata i inevitable, és exclusiva de la nostra condició. Només així s’entenen algues aberracions humanes: genocidis, exterminis, neteges ètniques i odis extrems.
2 Però no vull parlar d’aquestes atrocitats perquè avergonyeixen al fet de pertànyer a la raça humana, sinó tan sols d’aquelles ridícules coses al nostre abast quotidià. D’aquells sentiments, tot i que bastards i bruts, ens acompanyen des que tenim consciència fins que arribem a la «nit fosca de l’ànima», en paraules de San Juan de la Cruz. Parlo de la gelosia, l’enveja, la traïció, l’engany, la ingratitud, l’orgull, el rancor i altres perfídies del curt d’esperit i de gambals.
Diuen que, en dates nadalenques, una espècie d’esperit miraculós ens torna bones persones i capaços fins i tot d’aturar les guerres. Qui té un dit de front sap que Nadal és un invent i l’errada d’un mal calendari... però si és un invent i funciona (de vegades), perquè no fem un Nadal de tot l’any (sense les estupideses típiques, és clar)? Ja sé que és una bajanada, però aquesta bajanada demostra que si som capaços de fer una cosa un cop, vol dir que som capaços de tornar-la a fer les vegades que calguin. És a dir, que, com sempre i com en tot, la direcció és a la nostra voluntat i a les nostres mans i que de nosaltres depèn tenir-les netes sense necessitat de fer com Ponç Pilat, o de tenir-les brutes perquè ens domina el mal que els homes fem heretar de generació en generació, o això diu l’ADN, que també és ciència.
Per acabar, crec que sempre som davant la lluita fratricida entre la fe i la ciència, entre el bé i el mal (no encerclo a cap dins cap d’ambdós substantius). El que és segur, tal com deia Einstein, és que «la força motriu més gran, fins i tot més que l’atòmica, és la voluntat». Aquesta és capaç de fer entendre a qui no ens vol entendre, capaç, doncs, de perdonar a qui no sap fer-ho. El perdó és voluntat, voluntat en estat pur, sense additius ni dogmes que la limitin, i només podem dirigir la nostra voluntat cap allà on ens marca el cor, puix res no té a veure amb la raó; tal que la raó res no té a veure, tants cops, amb el raciocini. Així doncs, potser sigui irracional perdonar, però a cas no és irracional condemnar?
Diu veritat St. Joan 13.34: «Era suficient amb un sol i nou manament, perquè, qui el duu a la pràctica, sap perdonar Sempre!»
