L’aixeta que raja

M’agrada informar-me i m’agrada saber què passa. Forma part de la meva feina però també de l’hàbit de voler entendre les coses que succeixen. Diuen que la informació que rebem, però, és com l’aire que es respira o l’aigua que es beu. De la mateixa manera que la societat es preocupa per aquests dos elements essencials, cal que tothom extremi les precaucions a l’hora de consumir informació. Si bé és cert que els que ens dediquem a l’ofici som els encarregats en primera instància que la qualitat de la informació sigui bona, la ciutadania ha d’establir un autocontrol sobre què consumeix, com ho fa, amb quina varietat i en quina quantitat. Tinc amics que han deixat de llegir noticies perquè tot son desgracies i això els afecta. Malauradament, el diari de les bones noticies no ha tingut mai bones audiències, els humans som així. Si la gent sempre s’informa de la mateixa manera, tan sols tindrà una visió de la realitat. És més sa anar a la carta, i no al menú de les informacions diàries. Ho deia el periodista Antoni Bassas en una entrevista recent, tot posant el símil de l’aixeta que tenim a casa, un exemple que em va semblar molt gràfic. Nosaltres tenim la certesa que rajarà aigua potable per cuinar, beure o rentar-nos (excepte a Maó, jo hi afegiria). De la mateixa manera, la informació és com una aixeta i cal diferenciar si el que raja és potable o no. Obtenim constantment informacions dels mitjans de comunicació i les xarxes socials, però no tenim la certesa que sigui una informació potable, ni quins efectes tindrà si no ho és.