Economia menorquina, fortaleses i debilitats

Certament, ho vaig haver d’abordar partint del principi que els recursos limitats són, i que cal utilitzar-los de manera òptima, especialment quan existeixen múltiples opcions    d’ús alternatiu. I tot això des de la responsabilitat pública i personal, com a elements clau per mantenir un sistema econòmic sostenible i preservar la generació de recursos, en equilibri amb l’administració eficaç tant dels fluxos de renda com del seu balanç patrimonial.

En el context més global vaig exposar com el dèficit i l’endeutament s’han convertit en problemes estructurals de l’economia espanyola, amb l’Estat assumint que mai no pot fer fallida i delegant el cost dels desequilibris financers a futures generacions. En aquest context, la política fiscal, en mans dels Estats, tendeix a contaminar la política monetària, de responsabilitat europea. I, com sovint passa per als propòsits de coordinació de polítiques, els interessos dels països del nord d’Europa no coincideixen sempre amb els del sud. És evident, així, que la política monetària i la política fiscal europees haurien d’anar de la mà, ja que actualment la política monetària, que depèn del Banc Central Europeu, no té una tasca fàcil en la seva defensa de l’euro.

A nivell de les Illes Balears, convé remarcar la importància de l’impacte econòmic del turisme. Amb una població una setena part de la catalana, acullen Les illes quasi el mateix nombre de pernoctacions que Catalunya, que és la que més en rep; aquest és el millor índex de la pressió sobre el territori que pateix la població. Un turisme que any rere any salva el dèficit comercial de l’Estat, que importa molt més que no exporta mercaderies. Però val a dir que tot i generar divises i equilibrar els comptes de capital de l’economia espanyola també comporta riscos per al territori del qual s’alimenta. El sistema productiu balear depèn massa del sector turístic, convertit en una «màquina» que requereix cada vegada més mà d’obra de baix valor afegit per mantenir-se en creixement; creixement, està clar, només en valors absoluts, vist el deteriorament observat en rendes reals per ocupat. De tota manera, hem de ser conscients que necessitem turisme, especialment si el sabem pautar per a compensar les mancances de la demanda interna en el cicle econòmic. Tot això es produeix amb un incessant creixement de la població nouvinguda que, a falta d’una integració sensata, pot afectar la cohesió social de les Illes. L’Estat i alguns intermediaris locals es beneficien dels comptes exteriors i dels excedents, trabucant part dels costos a famílies (habitatge, cost de vida) i serveis públics locals (costos socials per a les poblacions més fràgils), sense una compensació explícita en el finançament territorial.

Pel que fa a Menorca, avui més que mai es fa necessari preservar els actius patrimonials    del territori, del paisatge, de la cultura... i el capital social, dintre de la localització geoestratègica de l’illa, que ens és força favorable. No obstant això, cal saber identificar nombrosos passius, com un sentiment de pertinença cada vegada més dèbil, la dependència d’un model de monocultiu que abandona la formació professional, i la falta de palanques polítiques i públiques per fer front als reptes econòmics a cada conjuntura.

Per tot això, vaig voler esmentar les accions que al meu entendre són rellevants, vista la situació de l’Illa, per apalancar els punts forts i apaivagar i corregir els dèbils, en una DAFO pensada per a guiar les accions futures de política pública al servei del benestar dels illencs.