Llegesc al darrer número de «Política i prosa» una entrevista que Marta Rebón fa a l’escriptor Antonio Monegal arran de la publicació del darrer assaig que ha escrit, «El silencio de la guerra» (Acantilado), on parla de política i també de literatura. En aquest cas és això darrer que vull destacar, perquè m’agafa a mitja redacció de la novel·la en la qual estic treballant que, com moltes altres que he publicat, s’inspira en un fet històric força ben estudiat per diversos historiadors.
Partir d’un fet de la realitat, viscut per persones de carn i os, que han passat una experiència vital (força dolorosa en el cas del relat que estic escrivint), és sempre un repte per a un escriptor de novel·les, alhora que també pot ser un parany, perquè el llenguatge de l’historiador, que narra fets i n’analitza sovint les causes, no ha de ser el mateix que el del novel·lista, que fracassarà —i aquesta és la meva por— si no aconsegueix transcendir la realitat i aconsegueix emocionar el lector amb la paraula.
«La funció de la novel·la (i de l’art en general) és —diu Monegal— ajudar-nos a comprendre el que no hem viscut» i això implica un compromís de l’escriptor amb el futur lector de la seva novel·la. Ara bé, ¿comporta també aquest compromís amb el lector un compromís amb la veritat objectiva? Monegal diu que no, i afirma que el compromís de l’escriptor és només amb el lector i no amb aquesta veritat objectiva (amb la qual, en canvi, sempre està compromès l’historiador). I això perquè «la seva tasca —la de l’escriptor— és construir un text que funcioni i que aconsegueixi transmetre alguna cosa de manera eficaç», en definitiva, un text que provoqui en el lector una resposta emocional o intel·lectual.
Tenim, doncs, que si una novel·la és capaç de fer que un lector se senti identificat amb una situació, encara que aquesta no sigui del tot fidel a la realitat objectiva, l’escriptor haurà complert la seva funció, perquè el compromís de l‘escriptor no és amb la veritat factual sinó amb la veritat emocional i simbòlica que la seva obra és capaç de transmetre.
Tanmateix, he de reconèixer que això és més bo de dir que de dur a terme, i ho dic per experiència, perquè quan algú com jo, que ha publicat molts treballs historiogràfics, vol transcendir un fet real per transformar-lo en una novel·la, sempre té el perill d’aferrar-se massa a la realitat i, aleshores, els personatges que la protagonitzen esdevenen plans i la història (així en minúscula) que el novel·lista ha de crear, massa sovint es deu a la Història (aquesta en majúscula), i el text, encara que estigui molt ben escrit, perd la funció que hauria de tenir, que és la de transmetre una experiència emocional autèntica.
Això no obstant, la llibertat de l’escriptor per manipular la veritat no implica que no hi hagi cap responsabilitat ètica en el procés de creació literària. Aquest, doncs, pot no estar obligat a seguir la veritat objectiva, però la manipulació que en faci ha de ser honesta amb el lector en termes d’intenció i efecte. O el que és el mateix, la manipulació de la veritat ha de servir a un propòsit narratiu o artístic legítim i no ha de ser utilitzada de manera irresponsable o manipuladora.
Així les coses, quin és l’objectiu fonamental d’una novel·la? Crec que qualsevol novel·la que pugui esser avaluada com a tal, (i quan parlam de novel·la podríem també parlar d’art en general) s’ha d’entendre com un mitjà d’expressió fonamental per comprendre el món, els altres i, sobretot, comprendre’ns nosaltres mateixos. No és, doncs, estrany que es consideri la literatura com un espai on s’entrecreuen experiències viscudes i no viscudes, veritats i ficcions, amb la finalitat de generar una connexió profunda amb el lector.
Si partim, doncs, de les dues afirmacions que he pres de Monegal i he transcrit al començament d’aquest article, veurem que totes dues obren diverses reflexions fonamentals sobre la relació entre realitat, ficció, veritat i art. Apunten dos aspectes clau en la creació literària: el paper de la literatura com a eina d’exploració del desconegut i el compromís de l’escriptor amb l’efectivitat de la comunicació narrativa.
La primera de les afirmacions ens duu a considerar la funció social i psicològica de la novel·la perquè, quan llegim, ens endinsam en un món que, en la major part dels casos, no té res a veure amb el nostre, on els personatges viuen situacions que mai hem experimentat i on les seves relacions poden desafiar fins i tot les nostres pròpies intuïcions.
De fet, per mitjà de la lectura ens posam en les sabates dels altres, experimentam la seva alegria, el seu dolor, els seus dubtes i les seves decisions, i és aquesta experiència que ens permet comprendre conflictes, dilemes morals i emocions universals que no podríem experimentar d’una manera directa.
I això ens duu a la segona de les afirmacions a què m’he referit, perquè, al final, el que queda clar és que la literatura, i en particular la novel·la, és un espai de diàleg entre l’escriptor i el lector. I aquest diàleg no es basa en la transmissió d’informació objectiva, sinó en la creació d’una experiència compartida. En definitiva, l’escriptor ofereix al lector una història que pot reflectir una realitat objectiva o manipulada, però que sigui una cosa o l’altra no és l’essencial. El que importa és que el text funcioni, que arribi al lector, que l’emocioni, que el faci reflexionar o que li permeti veure el món d’una manera diferent de com l’ha vist fins aleshores.
Crec, doncs, que té raó Monegal quan diu que la funció de la novel·la és ajudar-nos a comprendre el que no hem viscut, perquè, a través de la ficció, l’escriptor té la llibertat de jugar amb la veritat objectiva, sempre que aquest joc serveixi a la veritat emocional i artística de la seva obra.
