Mascle alfa! Potser, des del teu cau o des dels teus molts noms, un dia sàpigues posar-te en la pell de l'altre per així poder veure i comprovar que la teva covardia, alhora que força bruta, neixen del teu infecte buit interior que sols saps omplir amb més verí i odi. Potser un dia entendràs, misèrrim de l'enteniment, entre la pròpia feredat i la nàusea que produeixes, que el que et creies sempre t'havia de pertànyer, ho has convertit tu tot sol i amargat, en el reflex de la teva misèria de pertorbat, en l'angoixa del que sempre se t'ha escapat, i encara se t'escapa, puix ningú no t'aguanta. Ni tu tot sol et suportes!
Solc obsolet! Desitjo que malvisquis tu la vehemència dels teus actes i que aquests se't girin igualment ferotges cap a tu, bituminós llop gallina. Però no creguis, ni per sol un instant, que jo pretenc jutjar-te, no!, ni això et mereixes malalt penós, pre home de les cavernes que encara no ha davallat de l'arbre... ni això! Jo, directament, prefereixo que t'extingeixis, puix l'evolució es va aturar en sec en tu, mala bèstia!
Roí impietós! Vull dir-te que la inseguretat que vols emmascarar, però que t'és impossible, és el no-res que brolla de la font de la teva vacuïtat i llàstima, la que tu mateix et dones i dones, i de la por que amaga el complex d'inferioritat que sents, psicòpata mesquí, quan surt de l'armari el teu masclisme de metxa curta, molt curta, massa curta, per a considerar-te ésser humà. Així que explota, bomba. Explota tu tot sol, ésser innoble! Ens sobres!
Mascle omega! Aquesta virilitat de que fas gala, és un vil i trencat escut que no pot cobrir l'absència de les carícies que mai no dones ni dels sentiments que mai no expresses, no en saps, patètic, perquè penses que això és de dèbils. Heus aquí que fas pagar la teva desgràcia a qui té la seva... d'estar al teu costat. I amb tanta negror d'esperit és molt difícil veure que, més d'hora que tard, faràs beure i veure, sempre en el vas fred de l'arrogància, l'ofensa i l'insult com a firma virulenta, i que encobriràs, amb cuirassa d'autosuficiència i espasa d'empatia morta, la teva ignorància... que no distingeix l'amor del domini. Dimoni!
2 Ànima en pena! És trist veure que ets tal que les espires dels focs furtius que arriben a cremar boscos sencers, perquè ho transformes tot a pitjor... i ho converteixes sempre en vendaval ingovernable, que tot ho crema, que tot ho dissol... un cop més... molts cops més! A cops de puny, si fa falta, o pitjor... I que ningú te'ls toqui, argumentes. Ets una molt perillosa arrel podrida a extirpar! L'autèntica estirp de Caín!
Il·lusori solitari! La por que tens i tems de la teva pròpia inseguretat i la crua neciesa que mastegues, et fan creure que no necessites ningú per a treure't del pou de la teva immunda existència, ja que tu et bastes i et sobres, dius, per a ser jutge, i part alhora, de tot, per mor dels atributs que dius tenir entre les cames, per descomptat, puix prou sovint ho recordes! Però, al cap i a la fi, el que vols tan sols és ocultar la teva nociva i rància feblesa... amb ira i violència, és clar. Ets un pobre castrat dels sentiments!
Mort en vida! Escoltar-te és una psicofonia. Senyor de la fosca. Infame amenaça. Anem amb compte amb tu i que ningú mai no s'acosti al teu regne masculí singular! Que ningú sàpiga que en ell només... hi ets tu, miserable!, malalt de la gelosia de saber-te inferior, malalt de la solitud que et mereixes. Te l'has guanyada, assaboreix-la si pots. No pots, impotent!
Terrorista infeliç! Si un dia el teu agre solc i la teva coacció et corquen els remordiments (si en tens, que ho dubto), la consciència (si te la trobes) i la culpa (que la tens tota), i passes a ser només una estadística repugnant del passat, potser llavors, i, només llavors, podràs començar a anomenar-te... home. Mentrestant, sols seràs un fantasma clos, un d'aquells que porten cadenes que els ancoren al passat. Un passat que ja hauria d'estar enterrat... i que enterrarem entre tots i totes. Llavors, potser ningú no anirà al teu funeral o potser algú sí i escupi sobre la teva tomba. El que és segur és el que jo escriuré, com epítom i epitafi a la teva làpida: «Aquí jeu la baula perduda de les tres emes: Masclista, miserable i maltractador».
«Nadie puede guardar toda el agua del mar
En un vaso de cristal
¿Cuántas gotas tienes que dejar caer
Hasta ver la marea crecer?
¿Cuántas veces te ha hecho sonreír?
Esta no es manera de vivir
¿Cuántas lágrimas puedes guardar
En tu vaso de cristal?»
Amaral, extret de la seva cançó «Salir corriendo».
