El projecte de llei sobre intercanvi d'informació d'antecedents penals, que va disparar la bronca política entre el PP i el Govern la setmana anterior a aquesta, era una transposició obligatòria d'una directiva europea a la qual el PP havia donat suport a Estrasburg i a Brussel·les. El projecte de llei orgànica objecte de la trifulga política havia estat registrat al març de 2024 i tingut set mesos de tramitació parlamentària. Més encara, el termini d'esmenes s’havia prorrogat fins a onze vegades, i el PP havia votat a favor en totes les ocasions.
Amb aquest recorregut, per què Feijóo es va desdir de l'afirmat fins aleshores i assegurà des de la tribuna del parlament que el Govern pretenia reduir les penes als etarres condemnats?
La consigna «redueixen les penes als presos d’ETA» es va llançar amb tota impunitat, quan qualsevol persona sensata (i honesta) sabia que era mentida, ja que el projecte de llei l'únic que pretenia era que el temps de les penes que els condemnats havien complert en presons estrangeres es computés sumat al que havien complert a Espanya.
No hi havia, doncs, en la norma que s'anava a aprovar cap rebaixa, però que es rebaixava la pena als etarres és el que van propagar sense cap rubor al parlament, als diaris i als mitjans de comunicació tots els dirigents del PP, a pesar que —i ells ho sabien— era mentida. I aquesta actitud l’agreujà el seu portaveu al Congrés, Miguel Tellado, quan, en un acte vergonyós, va mostrar a la vicepresidenta primera del Govern, les fotografies de dotze càrrecs socialistes assassinats per ETA mentre li preguntava si seria capaç de mirar als ulls les seves famílies.
Davant el que, sens dubte, havia estat un gravíssim error dels populars que es desdeien de l'afirmat i fet anteriorment, i de la inqualificable actuació de Tellado al Congrés, el PP, convençut que, en política, com en futbol, la millor defensa és l'atac, ha vist com el cel se li obria amb l'informe de la UCO de la Guàrdia Civil que posa en dubte l'actuació de Pedro Sánchez en relació al que s'ha vingut a anomenar el «cas Koldo», que, amb els dies, ha esdevingut «cas Ábalos», el qual, per la relació estreta del president amb el seu exministre, el pot esquitxar plenament i, en realitat, el posa en l'ull de l'huracà, tot i que, d'una lectura a fons de l'informe de la Guàrdia Civil, només es desprèn que el president podria haver estat enganyat pel seu antic home de confiança.
Tot i així, la sospita és gran, sobretot perquè Pedro Sánchez mai no ha explicat clarament què el va dur a apartar el seu amic del gabinet ministerial mentre, pocs mesos després, l'incloïa a les llistes amb què els socialistes es van presentar a les eleccions que el van confirmar com a president del Govern.
L’ocasió era massa favorable perquè el PP la deixés perdre i, amb la parafernàlia de sempre, ha decidit, una vegada més, passar a l'atac per veure si aquesta vegada aconsegueix derrotar el seu gran rival, ni que sigui forçant la màquina i acudint a l'Audiència Nacional, convençut que la via judicial el pot beneficiar molt més que la política, ja que difícilment podria aconseguir el poder mitjançant una moció de censura al parlament.
L’objectiu és —segons ha dit Cuca Gamarra— que l'Audiència Nacional investigui també «les suposades bosses de diners en efectiu que haurien portat empresaris a la seu del PSOE durant la pandèmia». Perquè «volem que s'obri una investigació judicial sobre aquest aspecte que s'ha conegut al marge de les investigacions judicials, però que està perfectament vinculat a les trames que ja investiguen al Jutjat d'Instrucció número 2 i el Jutjat Central d'Instrucció número 5 de l'Audiència Nacional», ja que, segons assegura la diputada popular, si s’uneixen «tots els punts de tots els escàndols de corrupció, el que surt és la cara de Pedro Sánchez».
El temps dirà si aquesta greu acusació es converteix en realitat o queda com un altre desig frustrat del seu partit. De moment, cal assenyalar que la base sobre la qual els populars sustenten la seva querella és una informació difosa dijous passat per un mitjà digital, segons la qual un empresari anònim, soci del detingut Víctor de Aldama, presumpte cap de la trama del cas Koldo, hauria admès portar bosses amb fins a 90.000 euros en efectiu a la seu del PSOE al carrer Ferraz de Madrid. Però cal advertir que aquest fet de finançament il·legal no figura en l'informe de la Unitat Central Operativa de la Guàrdia Civil sobre el cas Koldo, recentment fet públic, ni apareix en cap sumari judicial.
No deixa de sorprendre que la mateixa setmana en què, una comissió parlamentària havia d’analitzar l'«operació Catalunya», el primer episodi de les maniobres para policials contra l'oposició que es va desenvolupar durant el Govern de Mariano Rajoy, (de fet, una «guerra bruta» en la qual estan involucrats, Rajoy, l’exministre de l’interior Fernández Díaz i Soraya Sáenz de Santamaría, com a màxima responsable que era del CNI), i quan encara no s’han resolt tots els serrells de la dita «operació Kitchen», el Partit Popular hagi decidit posar novament en marxa la màquina del fang sense que tal circumstància produeixi, almenys, una mica de vergonya en alguns líders del PP que aquests dies es mostren indignats.
Davant això, i més enllà de l’interès que tots hem de tenir a saber si l’acusació és o no és certa, la pregunta que molts ens fem és si Sánchez podrà resistir el nou front que ara se li ha obert, però més enllà d’aquesta pregunta, diré que estic convençut que, als espanyols d'avui, els arbres difícilment ens permeten contemplar el bosc, perquè, com ha dit en una frase lapidària Ivan Redondo: «Lluny d'anticipar-nos a l'escenari que podríem denominar de futur terror —el que provoca el possible retorn de Donald Trump a la Casa Blanca—, a Espanya estem a la nostra, embadalits i entretinguts amb el nostre carrusel infinit de temes propis».
