En el capítol anterior, el conseller de la cosa a les Illes Tropicals tenia molta frissera per liquidar els temes del dia, perquè se n’havia d’anar a preparar la bomba: un discurs per dir que, abans de l’estiu qui ve, ja haurà acabat amb la massificació turística.
Al despatx tothom va tenir clar que era una broma, i el conseller també, però la veritat és que, si hem de creure la premsa, ensoldemà ja el va amollar, el discurs. Clar que ens ha arribat que, mentre el pronunciava, per davall tothom reia. I és que era tan increïble com pensar que el milà pot guardar les gallines.
El nostre espia ens confessa que va quedar atordit davant de tanta inventiva del conseller, per més que també el va indignar el tracte que va rebre personalment. I és que aquell dia s’havia disfressat de representant del Consell de l’Illa del Nord que anava a demanar com es fa per contractar un servei de vigilància de la posidònia, a la vista que ells no ho saben fer. I el conseller, en comptes d’orientar-lo amb amor, el va enviar a filar.
Potser per açò avui l’espia no ha repetit disfressa i s’ha vestit de defensor de l’ecotaxa per amunt, un vestit que ara està de moda al govern de les Illes Tropicals.
- Passi, passi -li va dir personalment el conseller quan el va veure aturat davant els guardes de seguretat, a la porta de la conselleria-. Tal com vostè diu, l’ecotaxa per amunt, però només a l’estiu, que a l’hivern... ecotaxa per avall. Segur que mos entenem!
- Però què es mangenca, conseller? -va exclamar na Nataixa, que en aquell moment també entrava al despatx- Que no era el seu partit que estava ra-di-cal-ment en contra de l’ecotaxa quan governava el partit contrari?
- Mem, Nataixa -va replicar el conseller-, tu sempre per enmig fitorant. Has de saber que els temps han canviat i que ara comandam noltros.
- Ja sé que això vol dir més doblers -va intervenir l’assessor, que ja suava pensant si s’estava jugant el càrrec-, i que ara fan més falta que mai perquè hem davallat els impostos als més rics i mos negam a negociar les finances autonòmiques amb el «gobierno» per fer la punyeta als catalans... però què diran els seus amics els hotelers?
- Què vols que diguin? -va respondre el conseller alçant els braços com per cantar una ària d’òpera- Diran que hi estan en contra, però «tendrán que pasar por el aro». I la frase és des nostro president del Parlament davant el jutge, ja ho sabeu, per l’embull aquest de doblers de què se’n ralla tan poc a la premsa.
- Ui, conseller -es va atrevir a dir encara l’assessor-, no sé si els coneix prou, els hotelers. Miri si pinten que ara diven que tota la culpa de la massificació és dels lloguers turístics sense llicència, i tothom corre a prohibir-los. Bono, manco a l’Illa del Nord, que allà tot s’hi val.
- Però la massificació també la provoquen els hotelers -va afegir na Nataixa, que fins aquell moment havia contemplat l’escena com si fos una partida de ping-pong entre el conseller i l’assessor-. I l’excés de mà d’obra forana. I els sous que no permeten accedir a un habitatge. I...
- Tàa, Nataixa, tàa -va dir el conseller mentre canviava de postura i ara més que cantant d’òpera semblava un banquer comptant els guanys de la temporada-. Jo ja he fet el meu discurs explicant que acabaré amb la massificació. I ara vens tu i me’l vols esguerrar cantant les veritats.
- Me fa molta por això de l’ecotaxa per amunt, conseller -va dir per calmar la cosa l’assessor-. Qualcú es podria pensar que és ver que esteim en contra de la massificació.
- Que t’ha de fer por, Juan Pelayo? -li va respondre el conseller-. Els turistes vindran igual i, això sí, gastaran més poc a les botigues i als restaurants. Què li farem? No sempre hi pot guanyar tothom!
- I així la massificació continuarà igual? -va demanar na Nataixa entre sorpresa i desenganada.
- Clar que sí, dona -va replicar el conseller recuperant la compostura-, i farem més doblers per invertir amb serveis perquè puguin venir encara més turistes. Es nostros amics de tota la vida encara estaran més contents.
