Acaba l’estiu amb sentiments creuats sobre la bondat de la temporada, i amb una clara i creixent desafecció ciutadana sobre la massificació turística. Voldria en aquest article, a risc d’equivocar-me donada la seva complexitat, explicar-ne les raons.
A l’economia, el valor afegit d’allò que es produeix és el resultat de combinar, d’acord amb el coneixement disponible (tecnologia, se’n diu), treball i capital. I del valor d’allò que es genera i es ven, les parts implicades en comparteixen el resultat, amb la retribució, per una banda, dels treballadors i, per altra, dels propietaris del capital. Aquestes rendes es corresponen en principi a l’esforç i el coneixement productiu d’uns, i a l’ús dels recursos financers necessaris, posats a disposició pels qui els tenen, per l’altra. Aquests últims propietaris del capital, com a mínim en reclamen el cost d’oportunitat d’utilitzar aquells recursos en activitats alternatives; per exemple, de posar-los a interès bancari. Allò que qualifiquem normalment com a ‘beneficis’ són, de fet, excedents per sobre del pagament dels dos factors anteriors, i normalment se’ls queda qui suporta el risc de la iniciativa emprenedora. Però són, aquests, en tot cas, uns saldos extraordinaris que la pressió de la competència pot acabar eliminant, amb l’entrada de competidors. D’aquí que molts empresaris es resisteixin a la competència, buscant oligopolis i regulacions que els protegeixin d’aquesta.
Amb l’activitat turística, però, estem lluny d’una mercaderia homogènia, marcada només pel treball i la propietat de part del capital, en aquest cas la terra, el sol en el que se ubica l’activitat. Aquesta no té un valor productiu en si mateixa, sinó en funció de l’entorn en què es situa; no és com una màquina o una tècnica que te un valor independent d’on se utilitzi, sinó que hi influeix i molt l’espai natural en què s’insereix. Això molts dels nostres empresaris no ho reconeixen, ho donen com a un fet, a diferència de molts ciutadans, que sí que veuen aquell entorn com a propi, de tots, com a part de l’herència rebuda dels seus ancestres; està clar, sense l’empara de cap registre de propietat que els hi reconegui. Per això la ciutadania es rebel·la quan veu l’erosió del patrimoni col·lectiu, a la vegada que observa com molts propietaris s’apropien en exclusiva de les plusvàlues que aquests béns comuns generen. Son externalitats positives que incrementen el valor de les hectàrees del terreny, o d’un local o negoci, pel lloc que ocupa. Es la renda ‘de situació’, particularment en una illa limitada per definició, que fa per un recurs productiu no homogeni, de qualitat diferenciada pel valor extrínsec d’on rau, a diferència de l’intrínsec de la majoria de béns i serveis; ‘commodities’ se’n diu a l’argot, fàcilment substituïbles. A Menorca, l’erosió i pèrdua del ‘bé comunal’ s’acompanya d’una consciència ciutadana, i a la vegada d’una forta concentració de rendes de capital a les mans d’uns pocs que el prenen com a seu el legat patrimonial, per liquidar-lo en forma de capital circulant que surt de l’Illa i vola arreu del món. I als menorquins els queda el valor de la productivitat marginal del treball que troben associat a l’activitat turística; tan baix, com baixa és la productivitat que permet el sector de serveis. Pateixen uns preus inflats per la demanda externa, que els redueix la capacitat adquisitiva any rere any de la seva renda real -se’ls hi diu per poder ser competitius-, a la vegada que observen els estralls de l’activitat turística sobre el territori que senten com a seu, i uns beneficis que exclusivament entren en el compte de resultats d’uns pocs propietaris de les explotacions.
El sector turístic es percep així com la gallina dels ous d’or dels empresaris que s’hi estan lucrant. I això és així tot i suportar, aquests, un risc relatiu d’emprenedoria inferior al de la resta d’activitats productives. Compten a Espanya amb una fiscalitat bonificada en impostos indirectes pels seus productes (IVA reduit i impostos especials baixos) i una regulació del mercat de treball adaptada a la discontinuïtat de la demanda. Pel que fa a l’administració pública, els seus beneficis inclouen clars i obscurs. Per una banda, el turisme li ha permès gastar a l’Administració local li ha permès gastar uns ingressos extraordinaris procedents de la construcció, per enganxar-s’hi després els dits amb una despesa en serveis recurrents poc sostenible. També l’administració central ha fruit i frueix dels ingressos que continuadament salven el dèficit exterior de l’economia espanyola, el saldo negatiu de la balança de béns i serveis del comerç per compte corrent, sense haver d’assumir els costos socials ni mediambientals que el turisme provoca sobre el territori. Aquests son centrifugats cap a l’administració territorial, que no veu en el finançament autonòmic reconeguts cap compensació per aquests desequilibris.
Aquesta és, al meu entendre, la causa de la desafecció de bona part de la ciutadania amb com s’ha entès el turisme al nostre país, a qui està lucrant i com els poders públics en semblen aliens als seus efectes. No es comparteixen prou els guanys, ni per part de l’Estat ni per la dels empresaris que s’apropien, com a drets residuals, dels excedents generats a partir d’un patrimoni que els ciutadans senten com a propis. Augmenta però la confusió a l’opinió pública la dislèxia entre allò que perceben els ciutadans i allò que l’economia els diu, i no entenen. Si tan bo és el turisme, per què ells no ho noten en el seu benestar? Puja l’economia, s’incrementa més -fins i tot- la creació de llocs de treball, i els salaris no pugen igual. Més aviat baixen, en termes reals, erosionats per la menor productivitat. Se’ns diu, tot i això, que hem d’estar agraïts, ja que gràcies al turisme tenim feina… tot i que la població autòctona si pot se’n escapa substituïts per treballadors nouvinguts, comprovant tots ells que el dur treball estacional modifica els seus estils de vida i fa per una creixent desigualtat econòmica. El problema no és, així, de producció, sinó de distribució dels beneficis que causa un entorn privilegiat. No és, per tant, que hom vulgui turisme sense turistes, com alguns ho simplifiquen, sinó que hom voldria produir aquest turisme amb una pauta de distribució de càrregues i beneficis diferent. Una distribució en la que entrés el valor dels bens comunals, en què l’Estat, com a principal beneficiari dels comptes exteriors, es comprometés a fer l’aixopluc dels estralls socials que la creació d’ocupació genera sobre la població illenca, i a assegurar que la fiscalitat redistribueixi posant preu a la utilització de recursos sostenibles, fent que els no sostenibles siguin objecte d’una regulació pública que la faci prohibitiva.
Avui a casa nostra, no s’arregla amb ‘processos participatius’ d’agents econòmics i muntanyes de comissions, sinó amb els responsables legitimats democràticament agafant el toro per les banyes en una acció decidida, sense més dilacions irresponsables, clarificant a quins interessos obeeixen.
Acaba l’estiu, i s’està larvant una nova erosió del benestar dels menorquins per un turisme que, navegant a l’ample, fa per un futur poc predictible.
