Recordo els capvespres al pati de l'hortal, amb el sol ponent i els ocells xiulant. Els núvols eren de tots els colors; núvols grocs, núvols taronges i núvols vermells. L'herba es movia amb el passar del vent i la brisa portava l'olor del camp. Quina infància més polida!
Acostumava a jugar a futbol sempre que tenia oportunitat. Mai he estat un al·lot que pugui estar quiet. De dilluns a divendres esperava amb ànsies que sonés la música per sortir a l'esbarjo i jugar a la pilota al camp de terra de Pere Casasnovas. Tot i ser petits, hi havia gran rivalitat. La classe A contra la B era el més semblant a un clàssic europeu. Però ens ho passàvem bé, molt bé, i no n'érem del tot conscients.
Vaig créixer vestint l'equipació del Penya Ciutadella. Desitjava que arribés el cap de setmana per jugar els partits que ens esperaven. Volia que passés el temps per portar la distingida vestimenta groga i blava que tant em representava. Més tard, vaig veure que el que vertaderament em cridava l'atenció era ser porter, el guardià sota el travesser. Des d'aquell moment vaig començar a lluir les indumentàries que m'havien assignat.
Va passar el temps i les temporades i jo continuava igual enfocat a arribar al que jo em pensava seria una gran carrera professional. Però d'un moment a l'altre, tot es va torçar.
Recordo perfectament el moment en el qual em van canviar d'equip per poder jugar amb els d'un any més. Va ser, en un principi, una grata sorpresa, ja que era tot un orgull que t'escollissin per pujar una categoria. Però el primer dia d'entrenament, em vaig adonar que allà no tenia amics, mai vaig encaixar gaire bé. En tot cas, això no em va detenir. M'esforçava al màxim per poder estar a l'altura i crec, per molt elitista que pugui sonar, que ho vaig complir amb escreix.
Però per molt que un s'esforci com a porter, hi ha moments en els quals és impossible mantenir la porteria a zero. No tot és culpa del dorsal núm. 1, a part d'ell hi ha deu jugadors abans que la pilota arribi a la porteria. El porter sempre és la darrera opció.
«Ets un fill de puta», em deien els defenses quan la pilota em sobrepassava. «Ets molt flac».
Aquests tipus d'insults es van anar fent cada vegada més comuns, i no tan sols enmig del camp, sinó als vestuaris i als entrenaments durant un període de temps molt prolongat. Quan un al·lot d'aquesta curta edat sofreix aquest tipus de setge tendeix a guardar-ho per a si mateix, tal vegada per vergonya o tal vegada per no recordar-ho. Però arriba un moment, quan arribes plorant a casa, que ja no ho pots amagar.
El que hauria estat desitjable és que els entrenadors, després d'assabentar-se d'aquestes circumstàncies, haguessin pres mesures per gestionar la situació amb fermesa. No obstant això, la resposta va ser diferent; em van suggerir que havia de ser fort. Ara, reflexionant, em pregunto si és adequat esperar que un nen de deu anys accepti i faci front als insults d'un equip sencer.
En el meu cas, vaig experimentar situacions d'assetjament que no van rebre una resposta concreta per part dels monitors. Aquesta situació em va portar a prendre la difícil decisió de deixar el club, on havia passat gran part de la meva infància, ja que havia esdevingut un lloc insostenible per a mi. Idò, així, estimats lectors, és com desapareix el somni d’un infant; a causa d’uns nois maleducats i d’uns adults que diuen: «són coses de fillets».
Finalment, em vaig apuntar al DOSA, on vaig poder conèixer gent de la meva edat que jugava a futbol per divertir-se i grans i empàtics entrenadors. D’aquesta manera, vaig poder gaudir del futbol d’una manera sana, sense pressions.
