- Som jo, Josep. Ja t’he reconegut sa veu tot d’una. Em crides pel ring... ring.., es ver? Aquesta setmana no tenc excusa. És que si et dic que ahir vaig quedar aïllat a Ciutadella sense poder tornar a Alaior, per tant, sense accés a l’ordinador, no em creuràs. No tenc excusa.
- Home, Bep. És que tu ets molt complidor i ens estranyava no rebre el teu escritet. A més, et vam enviar a París amb totes les despeses pagades perquè ens fessis una bona crònica de les Olimpíades. Per cert, pensa que has de passar les factures al departament, que després na Reyes ens ho diu. Bono, París què?
París! Oh, París! Victor Hugo. Els miserables. Juliette Gréco. Louis Aragon. Què vols que et digui? El Sena, una merda, així, literalment. Montmartre una espècie de parc temàtic. La tomba d’en Jim Morrison un màrqueting pop. Un cafè a les Champs Elysees vint euros. No és rar que venguin els francesos aquí. La villa olímpica de pena, haurien estat millor en roulottes, dels comentaristes espanyols de televisió millor no parlar-ne. El meu francès fatal, sort que vaig fer un curs accelerat de Duo Lingo. Ara, açò sí, no hi ha res com París sota la pluja. A cinquanta euros el parapluie.
JOSEP, NO ET DEMAN com et va anar a tu, et deman si ens faràs una crònica esportiva de l’esdeveniment i de la participació dels espanyols?
- La crònica és fàcil: a Tokio 21: 17 medalles. A París 24: 18 medalles. A Los Ángeles 28: 19 medalles. Progressam adequadament. Dels espanyols, dius? És que jo ara veig tots els diaris locals i ningú no ralla d’espanyols. Sembla que cada comunitat autònoma hi havia enviat una delegació. Què dic, comunitat autònoma? Cada poble. L’altre dia vaig llegir que Barcelona ha conseguido un total de seis medallas, perquè açò és una altra, de medalles en vam dur devuit, però aquí comptam la dels equips com si fossin individuals. Jo crec que l’esport és la única activitat que genera una simpatia general, alerta, no total, per la bandera. No sé, sé que és un poc rar que ho digui jo que no som molt de banderes de cap casta, però no veig igual la bandera d’Espanya a un míting de Vox que a la final de la competició de futbol. Sé que no ens bastaria el diari, per matisar. Per tant, és com si no hagi dit res. Tu ja m’entens, Josep. Em demanes pels espanyols. A veure, a l’atletisme ho van fer molt bé n’Adel Mechaal, en Tierry Ndikumwenayo, n’Abdessamad Oukhelfen, na Majida Maayouf, en Tariku Novales, n’Ibrahim Chakir, l’hondureny Elvin Canales, na Fatima Diame, la marroquí d’ascendència nigeriana, Tessy Ebosele, el cubà Jordan Diaz, la també cubana Yulemnis Aguilar. En bàsquet, destacables na Megan Gustafson entre les dones i en Lorenzo Brown entre els homes. D’handbol femení, la portuguesa Shandi Barbosa, la camerunesa Lysa Tchaptchet. En la boxa podem dir n’Enmanuel Reyes Pla, nascut a L’Havana. En gimnàstica, Thierno Diallo, que va néixer a Guinea, i Polina Berezina, que va néixer a Rússia. A judo podem comptar amb els georgians Tristani Mosakhkishvili i Niko Sherazadishvili, amb Ai Tsunoda, català d’origen japonès. En natació sincronitzada teníem la moscovita Alisa Ozhogina, per les proves de tennis teníem a la moldava Cristina Bucsa.
Prou bep, que ja veig una lleugera crítica en les teves paraules.
- Què va! només pens amb els de Vox aplaudint a aquests espanyols. Ells no entenen que el món d’avui és una mescla. Això passa en tots els països rics. En els països pobres no n’hi ha tanta, de mescla. Per a aquesta Europa que és la nostra, ja són ciutadans com nosaltres aquells que han vingut de fora, molts ja són nascuts entre nosaltres, educats entre nosaltres. Alguns dels que t’he dit havien arribat en pasteres en els braços dels pares, pobres, sense res. Amb quines ganes els aplaudeix jo ara! És cert que alguns dirigents federatius fitxen a esportistes professionals de fora per fer les seves seleccions més competitives. M’agradaria saber quants atletes nascuts a l’Àfrica competeixen ara per a seleccions europees. He recordat a aquests i a altres esportistes perquè ens posen davant el món nostre. Els mateixos que diuen pestes quan veuen Nico Williams jugant per Espanya són els que diuen pestes d’Iñaki Williams jugant per Ghana. Que hi queda d’aquells jocs olímpics de 1900? Els símbols, només. L’amateurisme, la companyonia, el joc franc, la senzillesa... res. Ara són un espectacle pensat per la televisió. Però ja ho veim aquí.
- Que vols dir, Bep.
- Qui formen els equips professionals menorquins?
- I si haguessis d’escollir una imatge per a il·lustrar el resum?
- Jo posaria la del tirador turc, amb xandall, sense artefactes oculars, sense més protecció que uns taps a les orelles i la mà a la butxaca. És l’estampa de l’antiheroi olímpic, la llàstima és que guanyés medalla.
