Que el món és més gran del que un es pot imaginar, no hi ha cap dubte però que la llista de països és gairebé infinita, també. Em vaig quedar astorat mentre gaudia de la cerimònia d’inauguració dels Jocs Olímpics de París, de la gran quantitat de nacions que van desfilar pel Senna i que no sabia ni que existien. Des de Palau a Benín passant per Lesotho, Tonga, Turkmenistán, Tuvalu o Vanuatu, vaig pensar que la llista de viatges pendents m’havia crescut de cop. Perquè potser molts d’ells tan sols representaven un parell d’illes com San Cristóbal i Nevis o una república insular, com Nauru, però això sí, tots amb dret a competir per les medalles.
I és clar, amb les passions que aixequen les banderes, mirant la llista de 206 delegacions, les coses es comencen a relativitzar i el suflé ja no puja tant com ens fan creure o tal vegada sí, perquè potser ja no vindria d’una més a l’ordre mundial i per tant, per què encaparrotar-se en no deixar-los emancipar-se? Li havia sentit dir a l’exministre Josep Piqué que Europa es dividia en dos tipus de països, els que eren petits i els que no sabien que ho eren.
Penso que hi ha un cert oportunisme que segons com, fa ridícules certes fronteres que ens imposen quan els reptes actuals són globals i necessiten respostes globals. Només falta mirar al nostre entorn més proper per veure l’absurditat d’haver d’estar finançant vuit municipis que si mancomunessin els seus serveis, tot plegat seria més eficient i productiu. Sense renunciar a les arrels, però amb els peus en terra. Per cert, avui 1 d’agost, els suïssos celebrem la nostra diada nacional.
