En el capítol anterior el conseller de la cosa de les Illes Tropicals semblava preocupat perquè l’altre partit seu havia partit peres amb el partit seu. Potser sembla mal d’entendre, però la política, ai la política! Per més complicada que sembli, sempre és elemental, massa i tot.
Així és que el conseller aparentava estar molt preocupat per la separació, però tot era comèdia. I és que tenia clar que en les coses importants tots dos partits continuarien ben units. Com no pot ser d’altra manera quan tots dos tenen els mateixos padrins. I així es va demostrar aquell mateix dia, a l’Illa del Nord, quan separats però ben units, van aprovar junts la llei que legalitza totes les grans obres il·legals i de passada les petites, per dissimular.
El nostro espia, que ja ho veia venir, anava disfressat del president parlamentari de l’altre partit (amb barba i tot) que no està disposat a dimitir ni que el matin. I vestit així ningú no li va impedir entrar al despatx del conseller, que encara el va rebre amb una palmadeta a l’esquena i cantant aquella cançó tan simpàtica dels patriotes ultres que agrada tant al president parlamentari real.
I avui l’espia ha repetit de disfressa, perquè té clar que per més que en públic digui el contrari, el partit del conseller no té cap intenció de fotre al carrer el president parlamentari de qui parlem. La seva sorpresa ha estat la gresca que hi havia al despatx, amb l’assessor que es pixava de riure i na Nataixa que s’aguantava la panxa per no acabar igual. Però va entrar el conseller de la cosa...
- Però que és això? -va exclamar el conseller, que no venia massa content- Que és que heu begut o què?
- Perdoni, conseller -va suplicar l’assessor mentre s’intentava refer-. Perdoni, però no ho hem pogut evitar. És que m’ha sortit un «xiste», «xiste».
- Idò me l’haureu de dir -va continuar el conseller- perquè avui no és que vengui massa satisfet.
- Rallàvem del batle aquest de l’Illa del Nord -va respondre ara na Nataixa, sense deixar de riure-, que de tant de gastar ja no pot mantenir ni es ca de sa policia...
- I jo he dit que, que... l’homo s’ha quedat, s’ha quedat... sense la Patrulla Canina! -li va sortir de l’ànima a l’assessor sense poder reprimir les rialles, vermell com un pebre del mateix color.
- Això és es «colmo» -va exclamar el conseller, irritat-. Com us atreviu a foteu des nostros batles en es meu propi despatx! I precisament avui que n’hem perdut un, o més ben dit, una de tant important.
- Ah, clar -va dir l’assessor recuperant la compostura-. És que aquella Illa del Nord sempre és una font de problemes. Si n’hi ha prou de veure com s’han rebel·lat contra la segregació lingüística d’alumnes.
Ni els mestres ni les famílies no han picat.
- És que en aquella illa encara hi ha gent sensata -es va atrevir a replicar na Nataixa, mentre feia una capada de complicitat a l’espia.
- Mem -va continuar el conseller, que no anava ara d’escoles-, ens han robat l’ajuntament més gros que hi teníem, i això no pot ser.
- Robat, robat, no -va replicar na Nataixa, que amb tanta gresca avui estava molt valenta-. Tenien prou vots ciutadans per fer-ho, i el seu error va ser no haver-ho fet des del primer dia.
- Sí, sí -va reconèixer el conseller-, però ara comandàvem noltros i no hi ha dret que venguin i mos ho fotin, per més vots que tenguin darrere. I tothom ho sap que quan hem governat noltros a aquella ciutat, sempre ha anat com una seda.
Quan va sentir açò, l’assessor es va mantenir quiet i en silenci com si fos una pupoa. S’hi jugava el sou. Però na Nataixa, recordant una mica el passat, no es va poder estar i va rebentar a riure una altra vegada, amb llàgrimes i tot. I l’espia, igual, fins al punt que li va caure la barba postissa de la seva disfressa de president parlamentari.
