En el capítol anterior el nostro espia va reviure el seu viatge a Orlando de fa vint anys, el 9 d’agost de 2002, quan els grans inversors ja s’havien carregat l’Illa Grossa i l’Illa de les Discoteques i començaven a manyuclar l’Illa del Nord, que encara era de nom Illa de les Vaques, de tantes que n’hi havia.
A destacar que en aquell temps encara no s’havia ampliat l’aeroport ni existia el dic de ponent, però els inversors tenien una gran confiança en els seus intermediaris locals, que anaven ben greixats, i ja feien salivera pensant en el moment que aquestes obres estarien acabades. Com s’ha demostrat.
Avui hi havia un ambient molt carregat al despatx del conseller de la cosa. Es diria que l’aire es podia tallar i no per culpa de la calor, perquè com poden suposar el despatx està equipat amb un bon aire condicionat.
L’espia s’hi havia instal·lat de bon matí i sense cap dificultat. Anava vestit de càrrec de l’altre partit del conseller, del partit que diu que s’ha separat del partit del conseller, volem dir. Però com que ha assegurat que ell no deixa el càrrec ni que el matin, l’han deixat entrar. I el conseller l’ha rebut amb uns toquets de complicitat a l’esquena.
- Avui -ha dit el conseller amb més inèrcia que energia- hem de fer un comunicat on quedi clar que ja no farem res de tot allò que havíem de fer amb l’altre partit nostro però que ho farem ben igual.
- Ara no l’entenc -va respondre en Juan Pelayo, l’assessor, amb cara de preocupat, perquè el seu sou surt d’interpretar tot allò que diu el conseller.
- T’ho ha dit ben clar -va intervenir futeta na Nataixa, la secretària russa, des del seu racó-. Diu que has de dir que no farem les animalades que havíem compromès amb s’altre partit, però que les farem ben igual.
- Ah! -va fer l’assessor com baixant d’un nivolat-, ara sé què vol dir, conseller. És que és tan bon polític, vostè, que de vegades me desorienta. Però clar que l’entenc. I tant que l’entenc!
- Idò ja m’estàs preparant el comunicat -va continuar el conseller- perquè vull que tothom tengui ben clar que som un partit transparent i d’acció que sempre anomena les coses pel seu nom.
Ja entendran que aquestes paraules van provocar que en Juan Pelayo i na Nataixa es mirassin sorpresos i amb la boca oberta. Fins i tot l’espia no va poder evitar de fer una ganyota.
- Mem -va continuar el conseller després d’un silenci col·lectiu-, no me podreu negar que ha quedat guapo, això que he dit. Però no perdis temps, Juan Pelayo. Posa-t’hi tot d’una. Però abans m’has d’informar d’allò de l’Illa del Nord, d’aquell president que hi tenim que mai no sé què és de nom.
- Ah, sí, tot ha anat molt bé -va respondre l’assessor-. Ja ha aprovat que legalitzen totes les obres il·legals que hi hagi damunt l’illa. Gràcies al vot de la representant del partit nostro que ja no va amb noltros, naturalment.
- Ho veus -va amollar satisfet el conseller-, com les coses mai són com sembla que són. Envia-li a ella una bona ensaïmada amb molt de floreti. I una altra al president aquest que un dia m’hauré d’aprendre que és de nom, encara que només sigui per quedar bé.
- Així què? -va intervenir na Nataixa, que en aquell moment brindava un analgèsic a l’espia, que es veu que s’havia marejat davant aquella martingala-. Que ja no vagin junts els dos partit seus no canviarà res?
- Mem -va respondre el conseller fent veure que estava pensatiu-. Algunes coses sí que canviaran i ara ja no anarem amb la corretja al coll, però ja pots veure que en les coses fonamentals... Com vols que no continuem anant junts, si tenim es mateixos padrins.
