Ja se sap que a Espanya hi ha tres Comunitats que aporten molt més del que reben. Madrid, Catalunya i aquestes illes. I que paguen les alegries de l’Estat de tenir la xarxa més gran de ferrocarrils AVE del món (després de la Xina), per posar només un exemple de la dilapidació de recursos públics a què s’han acostumat.
No crec que ningú qüestioni la solidaritat que hi ha d’haver entre Comunitats, però el que no s’entén és que aquelles que més aporten acabin tenint més pocs recursos que les que venen darrere. El cas de Balears potser és el més escandalós i mai resolt, governi qui governi a Madrid. Ens freguen per la cara que som rics quan ja hem caigut a la posició catorze o quinze entre les Comunitats Autònomes. Igual que Catalunya.
I les conseqüències són evidents. Encara més quan arriba l’estiu i la població es dobla o es triplica. Rallam de massificació als carrers, les carreteres i les platges. Però darrere hi ha una problemàtica encara pitjor. La falta de personal per atendre els serveis que exigeix tanta població.
Des de l’atenció sanitària fins a la recollida de fems, passant per la seguretat pública o la provisió d’aigua potable. I tota casta de serveis que exigeixen més professionals segons el volum de població que han d’atendre.
I un altre problema que complica encara més les coses, l’encariment general de la vida i sobretot de l’habitatge, que no es veu compensat amb un increment proporcional de sous i, encara més poc, de les pensions dels jubilats. Les pensions i els sous mínims iguals per a tot l’Estat són una gran injustícia per a tothom que estigui obligat a viure en una àrea dominada pel negoci turístic.
Són temes que mai no haurien de quedar al marge de la negociació del repartiment dels recursos entre les Comunitats Autònomes. I que Balears, governi qui governi, té el deure de posar damunt la taula. Però, a la vista dels resultats, fins ara ho ha fet amb poc èxit.
