La veu és un acte desvinculat del control intel·lectual i constitueix la via directa de transmissió afectiva. És el talismà de la comunicació. L'amor es converteix en veu i aquesta consciència d'amor sustentarà tots els actes comunicatius fent explícit el que és invisible. La veu mai viatja sola, forma un bloc solidari amb la mirada, l'expressió de la cara... induiran a l'escolta i serà font de benestar i seguretat en un món que no sempre és meravellós.
La condició bàsica per assolir el llenguatge verbal és el gaudi comunicatiu. L'infant necessita un intens desig de comunicar-se per poder elucidar com escoltar-entendre-parlar accedint a la competència més complexa de l'espècie humana.
Com explica Isabel Ferrer són els sentiments i l'emoció que identificam com Amor que ha fet possible l'aparició del llenguatge a la nostra espècie i també és l'Amor qui cossola l'adquisició del llenguatge de cada infant. Cada fillet i filleta precisa l'expressió clara de l'amor. Necessiten disponibilitat, actitud comunicativa permanent, tendresa, assossec, alegria, lentitud. Cap accessori, ni cap estratègia, ... res pot substituir la relació afectiva i comunicativa entre els cuidadors principals i l'infant.
Per ajudar a vehicular aquesta relació amorosa, la nostra cultura i moltes altres proposen amoretes cantades suaument als bebès com són les cançons de bressol i els amanyacs que ajuden a sintonitzar adult i infant en la mateixa vibració emocional que identifica el gaudi amorós recíproc per sempre més. Els seus ritmes relaxen, aporten seguretat i generen benestar, i, oh màgia!, convoca l'atenció auditiva i la vincula tant a la comunicació profunda com a la regulació emocional.
M'agrada fer referència al marruqueig i al parrup («arrullos», en castellà) entre l'adult cuidador i el nadó. Des del primer moment constitueix un diàleg íntim, dolç i creatiu entre ells. No són pocs els infants que quan cerquen adormir-se recorren a un soliloqui de marruqueig amb què deixar-se anar com si estigués en braços de sa mare.
M'emociona cada vegada que en som testimoni. Em sembla màgica aquesta captura de mig milió d'anys d'evolució de l'espècie en la ment incipient d'un nadó que, coordinant funció pulmonar, manipulació de la laringe i la faringe, produeix un so entranyable. Tot plegat fet possible per l'experiència d'amor que viu. Visca el poder de l'amor!
Aquests processos són decisius en la instauració del bucle audio-fonatori que capacita al nen per a la producció vocal de creixent complexitat anant-la ajuntant als patrons fonètics en particular i comunicatius en general. Abans del final del primer mig any el nadó ha acumulat el bagatge bàsic per posar en marxa les seves capacitats comunicatives i lingüístiques. Molt està per fer però ja s'ha d'haver posat en marxa a les neurones el gaudi i el desig de la comunicació.
Són una condició per al desenvolupament. Quines ho gaudeixen accedeixen a la comunicació amb goig i competència. Els qui no han pogut gaudir-ho solen presentar importants trastorns de comunicació i de llenguatge.
Després vindrà un procés llarg i mai prou acabat. Davant les dificultats recercarà a les àrees cerebrals els primers senyals rebuts per reorganitzar-se.
La veu ja no deixarà mai de ser la matèria primera per comunicar-nos. Res com la veu vehicula el nostre amor, el nostre benestar, la nostra disponibilitat, la nostra seguretat i inseguretats. L'amor es manifesta a la veu.
L'amor no és dèbil i pot fer-se present fins i tot enmig del conflicte. Només ens cal no concentrar-nos només en l'empipament. La intenció conscient de voler transmetre estimació i confiança fa explícit a través de la veu allò que és invisible.
Tant se val si parlam amb un infant o un adult, amb el fill o amb la parella o amb un vesí, ... el contingut amorós de la nostra veu és determinant per fer del diàleg una experiència.
Sovint, quan acab una conversa, pens que no he deixat que la veu evidenciés l'amor que sent. A vegades, encara aprenent del viure, em concentr sobretot en les idees i menys en la tendresa que tots plegats necessitam.
Ens va bé dedicar una estona diària a fer conscient que la nostra veu habitualment acariciï. En les dinàmiques familiars i escolars, és una condició.
L'amor no afebleix les persones, ens enforteix!
