En el capítol anterior el conseller de la cosa tenia poca estona per fer política, perquè l’altre partit seu, el que no governa a les Illes Tropicals però sí que hi comanda, l’enviava a presidir una corrida de toros per a alumnes d’infantil i primària. Un acte per celebrar la llei de desmemòria històrica que aprovaran junts aquesta setmana. Ja se sap que els pobles, com més desmemoriats, més dòcils.
Però el tema que es discutia al despatx del conseller era com s’havia de resoldre el problema de la mà d’obra que arriba a les illes aquelles i no sap on dormir. L’assessor del conseller va donar la solució: que es lloguin una autocaravana i tot resolt. I devia tenir rahón perquè hem llegit a la premsa que ja comença a ser habitual.
És el problema de pensar més amb la butxaca que amb el cervell. Es dediquen tants d’esforços a fer venir turistes que no en queden per pensar que darrere el turisme arriben la mà d’obra i els empresaris forans, que també volen «muar» coca en el ‘xicolati’. I si s’han d’encabir tots, els indígenes sempre acaben sobrant.
Així ens ho va explicar el nostre espia, amagat darrere el cap de toro ‘banderillat’ que presideix el despatx, regal del «kefe» de l’altre partit del conseller, el de la barba serrana que xala matant toros.
Avui la cosa no va millor, fins al punt que el conseller, de la maldecapada que tragina, s’ha posat una bossa de gel de fer còctels dalt del cap. L’espia, ha triat una disfressa poc habitual, la de perdigot, i ha entrat al despatx dins d’una gàbia d’aquestes de perdigots amb l’excusa que era el regal d’un admirador del conseller, agraït per la legalització del seu xaletàs amb piscina en sol agrari.
- Quin desastre! -va exclamar el conseller mentre s’aguantava la bossa de dalt del cap amb la mà dreta i amb l’altra sostenia la gàbia i mirava el perdigot cara a cara.
- I tant conseller, quin desastre! -va repetir l’assessor com una mona i fent veure que plorava una mica i tot.
- Però què ha succeeix? -va demanar la secretària ben fluixet a l’assessor, mentre li clavava una puntada de peu per davall la taula, per fer-lo reaccionar.
- És que no ho sé -va respondre l’assessor amb una sinceritat poc habitual-. Ha vingut molt trist i l’hem de consolar, no ho trobes?
- Mem! -va exclamar en aquell moment el conseller mentre deixava la gàbia en terra de qualsevol manera-. És que tenim una oposició molt malcriada.
- I tant, conseller -va repetir l’assessor-. Són els del no. No i no i sempre no. Quina gent. És que no volen ni que hi hagi massa turistes!
- Genteta, són -va insistir el conseller-. Tant polit com hauria estat que jo rebés la princesa, ben mudat, i la nomenàs filla adoptiva d’aquestes terres tropicals...
- Ah! -va exclamar la secretària, que ara ho havia entès tot-. Què no té pares, aquesta princesa, que ha de menester que l’adoptin?
- Aquesta broma és de molt mal gust, Nataixa! -va replicar el conseller. Vivim moments difícils i és una obligació demostrar es nostro amor a la monarquia que tant de prestigi mos dona.
- I tant de prestigi, conseller -va respondre na Nataixa mentre es posava a riure-. Hauria de veure les històries que proporciona a la premsa estrangera, per més que aquí tothom calli.
- Mem -va cridar el conseller-. Ja n’hi ha prou de xerradís, que aquí venim a governar. Juan Pelayo, què hi tenim a l’agenda del dia?
- Un pollastre, conseller -va respondre l’assessor mig embarbollat-. El parc aquàtic aquest de l’Illa del Nord, que mos ha rebentat a la cara i per ordre del jutge s’ha de tancar.
- Què me dius? -va fer el conseller tot confós-. Però si el vam deixar construir, contra tota norma urbanística, per ajudar a la desestacionalització!
- Precisament, conseller -va respondre l’assessor, més vermell que el perdigot, que ara picava l’escarola que li havia duit na Nataixa-. Precisament, conseller. Un parc aquàtic per desestacionalitzar...
- Bono -va replicar el conseller mentre es llevava la bossa de gel de damunt el cap-. Ara que comandam, ja inventarem qualque llei perquè no hagi de tancar.
