És curiós això d’escriure. Ajuntar paraules li dic jo, que no vaig estudiar per caparrut, no caparrot. Dic que és curiós perquè aquest verb, escriure, ve del llatí «scribere» i aquest de l’arrel indoeuropea «skribh», relacionada amb l’idea de ratllar... i jo no vull ratllar a ningú amb els meus escrits d’orgullosos titelles, de vessuts enderrossalls, de radicals insinuacions, o amb cap més oxímoron literari enrevessat i intricat. Però sí vull dir que tinc un amic que té un amic que va aconseguir donar un altre sentit a això d’escriure, i inventà un verb que apunta en una molt bona direcció: Escriviure.
La definició d’escriviure no la trobareu a cap diccionari ni a cap xat de suposada intel·ligència artificial. «Escriure», sí. I «viure», del llatí «vivere», també. Però escriviure no és, per qui no s’hagi trobat absort i emmirallat davant l’immaculat blanc del paper, massa fàcil d’assimilar i concebre. Intentaré explicar-me, com sempre hem de fer els mals ajuntadors de paraules que acostumem a rebre opinions en el sentit que som mals d’entendre. Entenc que no se m’entengui, puix només escric per jo poder... escriviure.
La vida, aquest substantiu abstracte amb adjectiu abstrús, no és vida sense salut. Vos ho diu un que no en va sobrat d’aquesta, i un que albira palès el fil conductor entre ambdues. M’invoco: Quan presentà el meu primer llibre, el 2014, la salut se’m ressentia travessant una difícil època d’estrès emocional, diagnosticat com a ansietat generalitzada, que durà bastant. Quan presentà el segon, el 2019, feia poques hores que m’havia escapat de l’hospital on havia sigut ingressat a la UCI amb una pneumònia bilateral per coronavirus (un any abans que fes estralls arreu. No crec que fos jo el pacient zero... no en aquest cas). I ara, el 2024, acabat de presentar el tercer, fa mesos que arrastro una trombosi venosa profunda... Tranquil·la mamà, està tot controlat!
Us demanareu per què aquest pirat pirata de les paraules es confessa obertament en els termes en que acabo de fer-ho. De vosaltres, jo seguiria llegint, doncs ara ve lo bo... Vaig a fer una afirmació tan categòrica com òbvia: Treure el que portes dins, sobretot quan és verinós, tenebrós o agre, és un símptoma sempre de millora. Quan t’ho quedes a dins, t’enverines, t’empitjores i mors a poc a poc. «Orgullós Titella» em curà de l’ansietat; «Vessut Enderrossall», de la pneumònia; i espero que «Radical Insinuació» faci el mateix amb la trombosi. Digueu-me capsot, vos ho accepto.
Però descriure escriviure en primera persona no és suficient, puix la definició no m’és exclusiva ni propietat meva. L’amic que l’empra, ell ja sap qui és (serà el primer en llegir això), i de qui ha agafat la paraula de marres és de l’alaiorenc Poeta, Escriptor i Mestre, tot en majúscules, Ponç Pons... La meva humil definició però, amb permís del Mestre, seria la següent: Escriviure és l’acte que es dur a terme quan algú té la necessitat imperiosa d’escriure per a viure, o potser, fins i tot, de viure per escriure. No sé si l’ordre dels factors altera o no el producte, jo era un desastre en mates, ja em ve just en lletres... En tot cas, la meva és la primera afecció, a la qual no li reconec cap tipus de connotació negativa.
Per tant, quan em demanen per què escric, o se’m sentencia que sóc mal d’entendre hora de fer-ho, poc m’importa la reacció del demanant o del sentenciador, doncs la resposta sempre és, i serà, la mateixa: Només escric per pura (i puta) necessitat vital. La poesia és vida i la vida pot ser poesia: Escrivim-la, visquem-la! Quan ajunteu les paraules, que mai sigui per empitjorar el silenci o per embrutir el blanc immaculat del paper. Millorem el silenci, millorem el buit existencial de l’home envers els estris de la ventura. Com diria el professor Keating: «No siguem poetes morts». Perquè, no ho poseu en dubte, al final... tots morts! No cal tanta merda per tan poc cul.
Viviu, escriviu, llegiu, dubteu, lluiteu, somieu... tot, amb tal d’escriviure. Per tant, i aquesta sí que és meva: Maleïts els qui tenen por de conèixer-se, perquè quan la mort els cridi sentiran que no han viscut.
P.D.: Crec, pel que he viscut, i ara me n’adono, que potser pel meu cas hauria d’encunyar un nou terme, amb permís del Mestre: Escrireviure.
