Hi havia moltes coses que es podien canviar. Per a bé. Malgrat que la relació cultural i antropològica dels homes amb la terra era intensa i emotiva, no sempre la conversa havia tingut consideració de diàleg. Els patrons imposats per la nova economia, oberta i globalitzada des dels anys vuitanta, havia fet canviar, per força, la cohabitació cap una relació on sempre dominava la mateixa part. Era més un monòleg que un col·loqui.
Començar a visualitzar la decadència dels temps de l'energia fòssil abundant i de preu mòdic, sumat als indicis de col·lapse productiu derivat de l'esgotament de la biologia de la capa fèrtil, era un escenari que convidava a buscar noves òptiques, enfocaments diferents, paradigmes alternatius.
Diuen els estudiosos que és molt probable que els primers pobladors de Menorca fossin refugiats, en el sentit de gent que abandonava terres on els perills eren superiors a l'estabilitat que ofereix una residència habitual. De la franja mediterrània avui francesa o catalana, es devien embarcar famílies i uns quants animals domèstics i fer la travessa en embarcacions fràgils i insegures, cap una illa fins llavors reconeguda com a dura i poc considerada amb els bípedes que anaven colonitzant el planeta.
Segurament que aquella gent nouvinguda van fer allò que van poder. Uns devien ser més amables i d'altres més toscos. Uns devien voler conviure amb la nova terra hospitalària i d'altres potser es dirigien per impulsos més depredadors. De la suma de voluntats individuals i de la gestió comunitària que varen saber fer, hi queden restes de poblats, santuaris, ritus i llegendes. I també paisatges transformats, canals que van desaiguar zones inundades i algunes espècies que ja només es troben al registre fòssil.
Podria ser que, 40 segles després, estigui arribant de nou gent que busca refugi. Ja no arriben a precari sinó amb molts de mitjans. Tal vegada ja no fugen pels mateixos motius, sinó per posar-se a recer de les grans ciutats, de la contaminació, de la mutilació d'identitat de tants paratges. Veuen l'illa com la resta de paradís que s'ha perdut a moltes bandes. I com abans, n'hi ha d'afables i amatents i n'hi ha d'egòlatres i destralers.
Quan la conjunció és bona i els impulsos personals convergeixen en gran manera amb el tarannà d'un territori que busca futurs reals, el resultat pot ser una oportunitat per, no només conservar, sinó per regenerar valors que el pas del temps i de les accions havien desgastat, minvat o abatut.
De tal forma que es va apostar per reenfocar la gestió de la terra. Reduint les pràctiques que afavoreixen l'erosió, posant bestiar adaptat, utilitzant els animals per a tornar a nodrir de matèria orgànica i microbiologia els camps, generant una diversitat de sembres que diversifiquessin la presència de plantes i flors, abandonant la química tòxica, afavorint una biodiversitat que controla de manera natural les plagues...
La natura té els seus processos i els seus ritmes, probablement més similars a una complexa combinació d'algoritmes que no a les pautades lleis que ens imaginem els humans. Però quan aquestes cadències son respectades, la resposta és espectacular.
Ara ja no es compren adobs químics. No hi ha despeses en pesticides. Tampoc no es requereixen gairebé suplements alimentaris per al bestiar (potser aquest any, que ha estat molt sec...). S'ha reduït molt el consum en combustible per a llaurar els camps. L'estalvi econòmic és important i la petjada ecològica s'ha reduït un munt.
La presència quasi permanent de cobertes vegetals manté la terra més fresca i es capta molta humitat al vespre encara que faci setmanes que no plou. L'enorme oferta de flors, de tota casta i colors, està molt ben aprofitada per nombrosos pol·linitzadors silvestres (hi ha vida més enllà de l'abella de mel, que és domèstica).
Els productes que en surten de tot això són venuts per diferents canals amb pocs intermediaris. S'entreveu un futur viable econòmicament i compatible ambientalment. L'entorn és amable i convida a pensar en relleus generacionals.
En el capvespre plàcid de primavera, les tiges de blat antic que comencen a espigar composen un mar verd que mostra onades suaus, tal com si fossin aigua. L'escena no pot complementar-se millor que amb els centenars d'oronelles per tot arreu que sobrevolen aquest horitzó vegetal, amb vols fulgurants de blau metàl·lic.
Una reconfortant afluència d'ocells que, en aquella hora, pasturen l'aire per alimentar-se dels nombrosos insectes que han recuperat la seva presència als camps. Tornam a estar davant paisatges vius, abundosos, generosos. Els sentits s'omplen d'optimisme.
