Segur que en el vostre dia a dia us heu adonat que, habitualment, cadascú veu les coses de la seva manera. Em ve el cap un conte infantil en el que un nen i un esquirol relaten com és la seva jornada, i per mitjà de dos punts de vista d'un mateix paisatge, ens mostren dues vides diferents, dues perspectives, dos valors. Resumint, que educativament permet veure el món que ens envolta amb els ulls de l'altre. Però quan tornem adults, només comanda la mirada pròpia.
Fa dies que circulava la fotografia de la llanxa al terrat des Castell per distints grups de wap, i molts -com jo- vam pensar que era un muntatge. Allò que em semblava impossible, d'altra persona ho veia clar: no està prohibit, no és perillós, i s'estalviava el lloguer d'un garatge.
Després apareix en xarxes socials i s'escampa com la pólvora, i darrera hi van els mitjans de comunicació locals i després nacionals. Mateix modus operandi que amb el carril bici de l'aeroport. I solució ràpida: l'Ajuntament decreta que la barca torni al nivell del mar, o del terra, lloc d'on semblava que el sentit comú no l'havia d'haver borinat.
Internet ens facilita infinites possibilitats de relació, però també està servint de vehicle per expandir una presència desmesurada de comentaris digitals que arriben a fer mal. De vegades n'hi ha qui aprofiten les xarxes per la humiliació, l'insult, per expandir comentaris extrems.
La societat d'avui jutja al moment i en calent. Mala realitat.
