Ben segur que tothom se'n recorda encara d'en James Bond. Fins i tot qui, potser per edat, no ha vist cap de les pel·lícules que van fer famós aquest espia creat pel novel·lista Ian Fleming.
James Bond, sempre impecablement vestit i al servei de sa majestat la reina d'Anglaterra, s'enfrontava als malvats més truculents del planeta. Personatges poderosos que volien apoderar-se del món o eliminar els dignataris dels països democràtics.
L'home, ben dotat, amanyat amb els darrers invents de l'espionatge i amb permís per matar -si era el cas-, no escatimava recursos per arribar als seus objectius. I un d'important era seduir les amants dels delinqüents que pretenien destruir l'ordre mundial.
A cada pel·lícula desfilaven un bon nombre de dones de gran bellesa que acabaven sucumbint als encants de mascle de l'espia. I que morien pel camí -malaguanyades- o, cap al final de la projecció, s'unien a ell per ajudar-lo a acabar amb el mal.
Segurament, aquest va ser el secret de l'èxit de les primeres pel·lícules que van arribar a Espanya. Era quan la gent d'en Franco encara ho controlava tot més que ara i veure una dona en biquini a la pantalla era un escàndol. Hi havia corredisses per assistir a les estrenes.
També s'ha de dir que a mesura que l'esquer del biquini va anar perdent força, l'espectacularitat de les trames en va anar guanyant. I a les darreres pel·lícules el nostre espia ja havia de passejar per l'espai sideral o per les profunditats de la mar per poder derrotar els malvats enemic de l'ordre establert.
Tot açò feia en Bond, vestit d'etiqueta o cobert amb un barnús florejat que amagava un banyador tipus eslip. Tot un contrast amb l'espia Pons recentment identificat -presumptament- a Barcelona, o amb els dos espies Pons que a darrera hora sembla que hi ha. No un sinó dos.
Paga la pena estar al corrent de les publicacions que es dediquen a la investigació periodística. I que tenen la fiabilitat de no poder-se permetre errors, perquè ràpidament serien clausurades. En aquest cas, és la «Directa» qui han descobert dos personatges que presumptament exercien d'infiltrats a càrrec del Ministeri d'Interior del senyor Grande-Marlaska.
I que tots dos es feien dir Hernández Pons i eren originaris -segons ells- de Mallorca, tot i que ara sabem que el primer és de Menorca. La cosa divertida és que aquests presumptes espies semblen inspirar-se en James Bond però a la menuda, immersos en la misèria del país.
El seu objectiu no era descobrir grans conspiracions internacionals ni defensar el món del cràpules més perillosos. Ni tan sols gihadistes. La llista dels punts d'infiltració ho demostra. El primer espia es conformava amb els sindicats d'estudiants, els moviments pel dret a l'habitatge i els ateneus ocupes.
El segon, en canvi, entrava més a fons en el món anarquista, cosa per la qual vestia molt diferent que James Bond: cabell amb cresta, com un pollastre, anelletes a les orelles i tatuatge anarco a la cuixa. Però el seu marc d'acció no era tampoc cap contuberni internacional sinó ben poca cosa.
Per concretar, coordinadores de barri i ateneus anarquistes, entre els quals destaca la Cinètika, un grup ocupa que ofereix cine alternatiu i clubs de lectura. A destacar la seva intromissió a la CGT, un sindicat que de moment és legal, i en organitzacions com un hort urbà autogestionat...
Ara bé, així i tot també recordava James Bond. Ho confirmen les vuit -vuit- dones de l'entorn amb qui va tenir relacions, sobretot les dues -dues- amb qui hi va conviure de forma estable. James Bond s'ho podia permetre, però no crec que la policia nacional estigui en la mateixa situació. Per mi que una relació a partir de la mentida no es diferencia gaire d'una violació.
Si estic ben informat, el Ministeri d'Interior pot autoritzar la introducció de policies, amb l'ordre judicial corresponent, en els supòsits de terrorisme, crim organitzat o tràfic d'estupefaents. Quan es va denunciar el primer espia, el ministre Grande-Marlaska va assegurar que era un cas únic i que ja havia caducat. Ara ja coneixem -presumptament- el segon. I el ministre ho té complicat per repetir el mateix discurs.
Clar que en el país que es resisteix a explicar com va anar l'espionatge de Pegasus, fins al punt que la Unió Europea ja ha optat per enviar investigadors per aclarir-ho, tot és possible. James Bond era més divertit. Sobretot perquè la broma era de broma.
