La victòria a Itàlia de la senyora Meloni ha estat un altra gerro d'aigua freda per a aquelles persones que desitgen la pau i la concòrdia al món. I ja són tants de gerros que més bé podríem rallar d'una pluja que no s'atura. Plou a xamals.
Ja fa estona que la inquietud ronda el món privilegiat en què vivíem els occidentals. I per als habitants de les àrees més desvalgudes d'Àsia o Àfrica o Sud-amèrica, sembla que la cosa encara empitjorarà més.
Les crisis periòdiques a què ens sotmet el capitalisme, ara semblen poca cosa comparades amb la successió de desgràcies d'aquests darrers anys. Si la pandèmia de la covid ens va menar a una situació que no podíem entendre, la invasió d'Ucraïna ha marcat un nou pas cap a la incertesa.
Les mesures econòmiques adoptades contra la invasió d'Ucraïna, potser estan donant resultats. No ho sabem, perquè la informació es barreja massa amb la propaganda. Però que el món s'està rearmant, és una evidència. I que Europa ja n'està patint les conseqüències, també.
I no amb resignació, que potser és allò que s'esperava d'una ciutadania convençuda que la invasió militar d'un país és un fet intolerable. Al contrari. Ens queixam de la pujada de preus dels combustibles, de la llum i de tot en general. I demanam solucions mentre els governants estan més pendents de pagar la factura de les armes que envien a Ucraïna...
En aquest estat de coses sembla que els governs democràtics no saben per on partir. L'estat del món demana grans decisions que els polítics tradicionals potser no s'atreveixen a aplicar, perquè estan massa pendents de les conseqüències electorals. Perquè saben que les grans solucions no són populars i passen factura a les eleccions.
I així donen ales al populisme. A aquells altres polítics que tot ho resolen en un no res. Amb quatre paraules que tothom entén però que, si es duen a la pràctica, tenen conseqüències terribles. Són situacions que el món ja ha viscut, però si alguna cosa caracteritza els humans és que no n'aprenem mai.
Açò acompanyat d'una fiabilitat mínima en totes les informacions que ens arriben. De la guerra d'Ucraïna vam passar setmana contemplant la fugida del país milions de persones. Fins a vuit milions, me sembla recordar. Ahir explicaven que ja n'han tornat prop de sis milions... Sense que cap noticiari n'hagi volgut informar fins ara.
I ja que rallam de guerres, tampoc no en sabem res d'aquells milions de persones que van fugir de Síria o del Iemen. Continuen en camps de refugiats com els nostres saharians? Mengen cada dia? Els han mort a tots? No és estrany que s'estengui la cerimònia de la confusió. I que en ple segle vint-i-un hi hagi gent que no creu en les vacunes o que es pensa que la terra és plana.
El nou govern italià, que presidirà la senyora Meloni, ja ha rebut la felicitació de tots els populismes d'Occident. Des de la senyora Le Pen de França fins al senyor Abascal d'Espanya. I la senyora Meloni ja ha promès, entre moltes altres coses, que acabarà amb la immigració il·legal...
Una bona mesura si el món no estigués com està. Com es pot aturar la gent que fuig de la sequera permanent, de la gana, de les guerres, dels governs sanguinaris que proliferen arreu? Recloent-los en camps de concentració de per vida? A trets? Deixant que s'ofeguin a la mar?
Les democràcies no sembla que hagin trobat la solució a aquest problema, que potser és avui el que més inquieta una bona part de la població occidental, temerosa de perdre la feina, els ajuts socials, les pensions o l'entorn cultural. I els discursos populistes ja s'encarreguen d'exagerar aquestes pors.
Però la realitat és que si no es reequilibra la riquesa del món, estem abocats a què els moviments migratoris no solament no s'aturin, si no que s'incrementin. Així ha succeït des dels temps de l'Imperi Romà. O segurament des d'abans. I com ho resoldrem? De la manera que els nazis van voler acabar amb els jueus?
Els demòcrates tenen l'obligació de trobar solucions que la ciutadania accepti i que, a la vegada, s'ajustin als drets humans que prediquen. En cas contrari, ja ho han vist, acaba governant el populisme. I el món ja ha patit prou per culpa seva.
