Sostenible i lliure, esper

El meu neguit procedeix de la convicció que els continguts culturals (llibres, música, cine, pintura...) no han de tenir per imperatiu social una funció pedagògica i de difusió de valors per construir un món millor. Les cançons, les novel·les, les escultures, han de gaudir de plena llibertat per mostrar, si així ho vol l'autor, situacions, personatges, diàlegs, que contravenguin el filtre de la correcció política.

Noticias relacionadas

Marejats a l’autobús

Más noticias relacionadas

M'ha calmat que a la guia oficial «Cap a una cultura sostenible» i al comunicat de l'Ajuntament de Sant Lluís les referències als continguts de les obres són molt escasses. La sostenibilitat es practica, pel que he entès entre tanta paraula abstracta de més de quatre síl·labes, sobretot des d'una logística dels esdeveniments culturals integradora i de mínim impacte. Beníssim. Però hi he trobat també cosetes com «establir referents teòrics en els continguts» o fer una anàlisi de com contribueix cada proposta artística als Objectius de Desenvolupament Sostenible. Uf.

No passa res si un infant mira dibuixos animats irreverents, si una cançó té una estrofa masclista, si a una pel·lícula es vulneren drets humans, si un quadre no denuncia res. La clau és que el consumidor de cultura disposi de formació i eines mentals suficients per distingir la substància d'una obra de ficció dels valors que s'han de conrear a la vida real per fer un món millor. La pedagogia omnipresent, que vol establir uns paràmetres de bondat a gairebé cada cosa que feim, és asfixiant. S'han de tenir espais per respirar i transgredir. La cultura n'és un. L'humor, un altre. Només esper que, en la pràctica, la cultura sostenible respecti al cent per cent la llibertat creativa. Si un dia vaig a la Sala Albert Camus, no voldria que el protagonista de l'obra me sortís amb un «ciutadans i ciutadanes».