Amb independència que li caigui simpàtic o no, tothom haurà de reconèixer que el senyor Carles Puigdemont –president, segons el protocol oficial dels ex presidents de la Generalitat-- ens ha descobert una nova Europa.
Des de l'admissió d'Espanya a la Unió Europea –l'any 1986-- ens havíem arribat a creure que aquest organisme no era una altra cosa que una munyidora que anava repartint per gastar de qualsevol manera. Hi ha tantes mostres de com s'han tirat els doblers que rebíem, que no perdrem el temps fent llista.
També és cert que com a contrapartida anava dictant ordres d'obligat compliment que no sempre eren ben rebudes i que no sempre es respectaven. D'aquí que, en aquests anys, Espanya hagi rebut tants d'avisos i amonestacions de les autoritats de Brussel·les, com si fos un al·lot malcriat.
Però des del dia que el president Puigdemont va sortir de les fronteres del regne, la cosa ha canviat. Ara hem sabut que formar part de la Unió Europea també implica acceptar els seus principis democràtics i el primer, la independència de la justícia com s'entén a Europa.
Dir que l'homo és un fugitiu de la justícia, aquí ha tingut èxit, però només entre aquells qui encara es pensen que el regne és el llombrígol del món. Per a la resta de mortals, ja fa estona que a la Unió Europea les fronteres han deixat de tenir sentit, de tal manera que recórrer a la justícia de la Unió no és cap fugida. És un dret de tots els ciutadans europeus.
La prova és el tracte que ha rebut dels jutjats de Bèlgica i també dels d'Alemanya, i que el seu cas estigui aturat, pendent de les decisions que pugui adoptar el Tribunal General de la Unió Europea. Que encara estudia, ara que li han traduït, la demanda de la justícia espanyola de saber com ho ha de fer per poder-lo caçar.
Perquè vist amb ulls de profà, açò sembla un cas de cacera o encara més, de caça major. Dos intents d'extradició frustrats, espionatge il·legal, pressions als organismes europeus... I ara, la demanda aquesta de la justícia espanyola, que traduït al llenguatge dels qui no en sabem de lleis vol dir: «senyor jutges europeus, mira que mos ho posen difícil, com punyetes ho hem de fer per poder-lo caçar?».
La conclusió és que el senyor Puigdemont, campant per Europa, espanta molt als addictes al regne. Qui el vulgui seguir sap que dona conferències en cercles influents i que l'entrevisten les televisions de més audiència. I que es despatxa en les seves intervencions al Parlament europeu, encara que l'hagin volgut fer callar. A ell i als seus votants, s'entén.
Fa pensar que allò que més molesta a un determinat sector de la política espanyola, és que diu unes coses que qualsevol demòcrata pot entendre. Rallar d'autodeterminació costa de creure que sigui un crim. I voler-la dur a la pràctica de forma pacífica, amb una votació lliure, també. I més quan és el programa amb què va guanyar la presidència.
D'açò a Europa en saben prou. Ja ho va fer Escòcia, i sembla prest ho tornarà a fer. Com també ho ha fet Quebec al Canadà. Tothom –o bonibé tothom-- pot entendre que les lleis i les constitucions s'han de canviar quan xoquen amb un desig col·lectiu. És la història del món.
Clar que si rallam de caça major, és inevitable pensar en elefants. I açò ens remet a una altra personalitat, molt més rellevant, que ja fa un any també va sortir de les fronteres del regne, del seu regne, per ser més exactes. I que ningú no ens aclareix si és un fugitiu, un exiliat o simplement un senyor de vacances a l'hotel més imponent de la capital dels Emirats Àrabs Units, protegit pels serveis de seguretat de la policia espanyola.
A diferència del senyor Puigdemont, a aquest altre senyor se l'acusa –amb l'obligada presumpció d'innocència-- d'operacions econòmiques fraudulentes, de tenir comptes a l'estranger --cada dia un més--, d'haver tret guanys de la venda d'armes a països poc recomanables...
Per paga ara l'ha denunciat també la que diuen si era la seva amant, per una cosa tan lletja com l'assetjament personal. I a pesar que ha presidit durant trenta-nou anys el regne d'Espanya, cap justícia del regne s'interessa pel seu cas. Ni els partits que bavegen per caçar el senyor Puigdemont. Deu ser que la caça major ja no és allò que era.
