Acaba el primer trimestre. Toca avaluar. Que s'hagi completat ja mereix un aprovat. Molts no en fiaven. L'absència de contagis dins les escoles demostra que el problema el tenim a casa. Com en tantíssimes altres coses. Alumnes i docents han assumit mascaretes, gel i ventilació amb exemplaritat i mantes. Sempre hi ha excepcions, sempre apareix qui es queixa amb la pell fina, però els protocols d'aïllament s'han realitzat generalment bé i els grups que hi han passat, si es compara amb el total, han estat relativament pocs. En prevenció, bona nota. La maduresa dels petits és una meravella en una societat d'adults cada vegada més infantils.
Suspeses dues matèries. Especialment sensible l'atenció a les necessitats especials, amb situacions que feren el cor. Qualsevol retrocés amb certs col·lectius no es pot menystenir en cap context. Tot va ser convuls a l'estiu, el que no evita que s'hauria d'haver actuat amb més tacte inclusiu en els grups bombolla i en la recol·locació d'especialistes com a tutors. I la semipresencialitat s'ha manifestat complicada i deficient. Baixa el volum de feina i l'atenció. No és tan preocupant la reducció del temari. Deixar d'abordar l'obra de tal escriptor antic o un determinat fet històric no és cap trauma. Si és per coneixements, els adolescents han après molt sobre salut pública en aquest temps. El que preocupa és el retrocés en les hores lectives, el ritme, la càrrega d'esforç i la socialització. Massa hores a casa... O al carrer.
Unes coses i altres demostren, i així ho reconeixen alts dirigents polítics del ram, que l'escola no hauria d'haver tancat tres mesos llargs a l'inici de la pandèmia. S'hauria d'haver mantingut una certa presencialitat, ordenada i sana. L'escola no és un factor de risc sanitari. Deixar alumnes a casa sense atenció suficient és un factor de risc en la seva formació. Però clar, tot canvia molt. Llavors ens deien que la mascareta no era del tot necessària i ni es xerrava de la ventilació. Som alumnes tota la vida.
