Al nou PTI una paraula ha fet fortuna: resiliència. El territori ha de ser resilient. Al PTI de 2003 no apareix. Llavors ningú no la utilitzava. Resiliència és una de les paraules abstractes de moda que han incorporat polítics progressistes, cursets laborals ornamentals i insubstancials conferències motivacionals, entre altres. Com que en contingut poc poden aportar ja, aquests oradors es veuen immersos en una competència per veure qui és més modern i pompós en el discurs. Difícil és imaginar com el 2003 algú d’Unidas Podemos, per exemple, podria haver posat en valor l’empoderament mitjançant la sinergia de l’equitat i la resiliència en temps disruptius. Aquestes paraules, per imitació i voluntat de demostrar que es trenca amb conceptes superats, apareixen i s’escampen com un virus a certs nivells públics de comunicació, mentre continuen totalment absents als bars i a les cues dels cribatges. A més, de tant abusar-ne, es gasten i perden força, acaben sonant a buida parafernàlia. La mania il·lusòria de posar el llenguatge a l’epicentre del canvi social.