Batles i regidors d'esquerres denuncien sovint que la Llei Montoro no els deixa aprofitar com voldrien el superàvit pressupostari. Aquesta norma pretenia, entre altres coses, acabar amb un alt nivell d'endeutament de les administracions locals i fermar-les en curt en plena crisi. Aquests regidors critiquen que se'ls tracti encara com a menors d'edat quan ja deuen poca cosa i tenen importants quantitats de diners en caixa (també caldria veure perquè n'acumulen tant).
Ara, un govern balear d'esquerres aplica una particular Llei Montoro a les escoles i els instituts. Ha penalitzat aquells que acumulen romanents, sense discriminar d'entrada si els diners en caixa tenien una finalitat assignada o eren de lliure disposició, fruit d'un prudent estalvi de la direcció. Una escola s'assembla més a una família que a un ajuntament, i a casa sempre va bé tenir un raconet per si de cas.
Retallar l'assignació dels centres sense una informació prèvia suposa un error significatiu de la Conselleria, perquè és una interferència en la gestió interna, perquè vulnera el principi de diàleg (s'ha rectificat a posteriori) que imperava després de la tempesta de 2013 i perquè ha provocat que comencin a sortir dels armaris, encara tímidament, les samarretes verdes que aquell any van ser tendència. Perquè a més Educació acumula en poc temps un esbós de llei que per voler convèncer tothom no agrada a molts, una unilateral i contestada decisió sobre el centre d'FP as Castell, l'eliminació d'ajudes a les escoles de música i ambigüitats amb l'ultrasensible tema lingüístic.
Al Govern no li surten els números (per açò paga centres educatius amb l'ecotaxa) però fiscalitzar d'amagat els extractes dels bancs de les escoles, on van a parar també ingressos directes de les famílies en concepte de material, per estalviar només 1,8 milions d'euros demostra que té una urgència nerviosa i criminalitza qui menys culpa té. Açò darrer també se solia criticar de la Llei Montoro. Es veu que la necessitat dilueix les ideologies.
