La comunitat catòlica observa atenta el fum d'una xemeneia de la Capella Sixtina quan es viu un moment tan crucial com és l'elecció d'un nou Sant Pare. Les transicions entre papes són temps d'incògnites, especulacions, moviments subterranis i expectatives. Els fidels, com també molts ateus i agnòstics, esperen que un fum blanc indiqui que hi ha acord i un nou papa. Si la fumata és negra, no està resolt.
La gran fumata negra de dimarts al port de Maó, just quan es comença a cuinar l'elecció de la nova presidenta del Consell, és tota una declaració oportuna de la providència, un senyal diví en temps d'incògnites, especulacions, moviments subterranis i relatives expectatives. No ho és perquè aquests acords vagin malament, sinó perquè la fumata negra li marca el camí a seguir els quatre anys vinents.
Aquest episodi, una obscura hipèrbole accidental de l'excreció groguenca rutinària del fumeral, profetitza que l'energia ha de ser la clau de volta indiscutible del següent mandat. Ja no valen excuses. D'aquella abstracta amenaça que se'ns pogués prendre la condició de Reserva de Biosfera pel nostre pecaminós mix energètic hem passat a la vergonya d'haver-la de lluir com a reclam en aquestes condicions. Ja no és exigència, és consciència. És higiene. L'amenaça ha passat a ser quedar a les fosques.
La consciència hi és. L'àrea de Medi Ambient amb energia inclosa, antany destinada a consellers secundaris, és probable que passi a dependre directament de Presidència. Assumpte d'estat. D'aquí a quatre anys mirarem de nou, simbòlicament, cap al fumeral del port. Si llavors el panorama torna a ser negre, si l'energia consumida a l'Illa desprèn encara la brutor llefiscosa actual, serà per perdre la fe. No serviran de res els plans, programes i compromisos internacionals. Ja no valen mitges tintes. Només si el fum és blanc, o com a mínim més blanc que ara, podrem sortir a la balconada per pronunciar el solemne «Annuntio vobis gaudium magnum...»
