Sentia per la radio aquests dies de visita a la família, el cuiner Fermí Puig parlant de l’escudella i carn d’olla que ens vam menjar el dia de Nadal. Escudella prové d’escudellar, que vol dir distribuir sopar posant-ho en les escudelles, és a dir, en els plats.
L’escudella era un plat diari a la majoria de cases on s’hi posava a bullir el que bonament es tenia. Hi havia, però, un dia l’any que es feia festa grossa i era llavors quan s’hi posaven els quatre apòstols de la cuina, li vaig sentir dir al Fermí. I quins eren aquests sants? Doncs les carns d’au (pollastre o capó), el xai, la vedella i, com no, el rei de tots els plats, el porc. També s’hi acompanyaven els cigrons, la col i la patata.
La verdura m’imagino que era per expiar tot aquest homenatge al colesterol que es feia a cada llar. De petits la verdura ens feia més aviat nosa però en canvi, a mida que vas fent anys, si no fos per ella, potser no hi hauria manera de fer passar-ho. Curiosament la tradició de l’escudella i la carn d’olla segueix viva a la majoria de cases, tot i que els gustos hagin anat canviant.
L’avi centenari de la meva dona em deia que a la seva època, el gotet d’anís per acabar el dinar era condició sine qua non mentre que ara, les generacions d’avui dia, l’hem substituït pel gin-tònic. «Us heu passat del dolç a l’amarg». Bona metàfora de la societat d’avui dia.
