Segur que vostè, a la seva vida discreta, senzilla i no televisada comet errors. Segur que molts passen desapercebuts. Segur que ningú parla després hores d'aquestes pífies. Equivocar-se en la data d'un bitllet d'avió low cost, posar sal en lloc de sucre al cafè, deixar una cua de missatges al mail que no convenia que el receptor rebés, perdre les claus, esborrar les fotos del viatge amb un inoportú formatat, invertir en preferents, les llums enceses que fonen la bateria, el dinar cremat, criticar algú que és familiar del nostre contertulià, destenyir uns calçons estimats o encongir-los, el uasap picant al grup de la feina...
Els errors formen part de tota la condició humana. El que passa és que certes tasques es fan amb la supervisió pública, mentre que altres persones viuen sempre fora del focus. Opcions vàlides les dues. Segur que Loris Karius va somiar un dia que seria el protagonista d'una final de la Champions, i ho va ser, però no com esperava. Hi estava exposat. Com qui puja a un escenari, escriu un llibre, pronuncia un pregó, arbitra els partits de Karius, opina a un mitjà o es presenta a unes eleccions. Els seus errors poden ser objecte de comentaris biliosos, exagerats, carregats de ràbia i mala llet. Saben on van, i ho han d'assumir. Els encerts seran també aplaudits, però les potencials lloances, més o menys buscades amb vocació egocèntrica, tenen el preu de la potencial crítica, més o menys acarnissada i amplificada.
La peculiar maledicció del porter de futbol és que un error seu és molt vistós. I letal. Seva és la custòdia de la línia de cal que separa èxit i fracàs. Com el cirurgià que opera òrgans vitals o un jutge davant un cas que pot enfonsar un govern. Més còmode és fer-se davanter, intentar la xilena de portada, optar a ser l'heroi amb menys riscos. Més fàcil és veure el partit enfonsat al sofà de casa per criticar els errors del Karius de torn amb una cervesa i el mòbil a la mà. Però, un equip ha de tenir porter. Ningú que vulgui guanyar jugaria sense.
