El problema dels renous, que van tractar els batles a la seva reunió mensual, és el paradigma de la subjectivitat. Ens molesten els aliens, ens semblen innocus els propis. Ens crispa si el veí crida, però no el nostre ca que lladra. Una festa pròpia és la concòrdia absoluta, i la del veí un atemptat contra la integritat humana. No és el mateix seure a una terrassa que a la finestra del costat de la terrassa. Hi ha renous que a vostè no li fan cap nosa i a algú li semblen una tortura. El metall que rasca el plat. El xoc que xiscla. Qui menja amb banda sonora bucal incorporada. Eurovisión.
El renou no només és un excés de decibels. Renou és tot allò que pertorba, sobra, molesta, distorsiona, en un procés de comunicació. Quan assumptes de gran importància, de transcendència majúscula, es distorsionen amb exagerades intervencions polítiques i allaus de comentaris desinformats que només busquen brega, es produeix renou.
A vegades el renou és silenciós. Quan a un despatx algú no pren decisions amb la velocitat que tocaria perquè calcula rèdits i desgast (a vegades de forma difícil d'entendre), perquè mesura, dubta i enreda, i ho dissimula amb excuses i informes d'informes que no han informat del tot, s'està produint un renou que tapa les explicacions que haurien d'arribar sobre el que realment passa.
Quan algú exerceix el seu legítim dret a criticar i posicionar-se en assumptes inflamables, però amb una lectura perversa de la realitat (ara en diuen fake news), quan es distorsionen els fets per fer-los encaixar amb arguments hiperbòlics al benefici propi, el renou fa mal a les orelles.
Quan davant temes que són de sensibilitat extrema pel seu desenllaç tràgic, davant casos dramàtics amb mil detalls que hi influeixen i se'ns escapen, buscam tenir respostes senzilles, reduccionistes, fàcils, patrons de conducta que ens tranquil·litzin més que aboquin a la veritat, el volum del renou augmenta fins a fer-lo perillós per a la salut.
Però hi ha gent a qui tot aquest renou li agrada. És la festa del veí.
