Avui és mal de dir com acabaran els fets que estan succeint a Catalunya, perquè la situació és cada dia més complexa i cada dia sorgeixen elements nous que fan canviar totes les previsions immediates. Però algunes qüestions ja han quedat prou aclarides.
I la primera és comprovar com es poden arribar a complicar les coses quan els polítics renuncien a fer política, per més que aquest sigui l'únic motiu que justifica la seva existència. Crec que som uns quants que vam quedar esfereïts l'any 2010, quan el Tribunal Constitucional es va carregar -a iniciativa del PP- l'Estatut d'Autonomia que els catalans havien aprovat en referèndum legal.
I encara mos esfereïa més, un any darrere l'altre, comprovar la indiferència amb què el govern espanyol contemplava les manifestacions multitudinàries de Catalunya reclamant canvis. Les mobilitzacions més grans que s'han fet a Europa des de la Segona Guerra Mundial... O el menyspreu amb què va respondre, fins a 17 vegades, les demandes de negociació dels polítics catalans.
Explicar la realitat actual sense tenir en compte aquests fets, és fer tocar el flabiol. Com també ho és no reconèixer que, acabi com acabi, les conseqüències per a Espanya ja són irreversibles. No va ser fàcil esborrar la imatge internacional d'una Espanya de toros i pandereta, de dictadura i de feixisme, de censura i de violència, de tortura i manipulació de la justícia.
Però hi va haver la voluntat col·lectiva de fer-ho. Mentre uns acceptaven el dret a votar i el retorn d'exiliats tan significats com el president Josep Tarradellas -la Generalitat a l'exili- o el secretari dels comunistes Santiago Carrillo -el PCE prohibit-, els altres s'empassaven un rei designat per Franco i els milers de cadàvers que encara hi havia enterrats a les carreteres.
Però prop de quaranta anys més tard, la bona imatge s'està degradant a una velocitat que per força ha d'espantar els més optimistes. No s'entén com un govern format per persones que qualque cosa hauran estudiat i els milers d'assessors que mantenim darrere d'ells, puguin ser tan desmanyotats com per fer arribar les coses fins on han arribat.
A l'estil dels señoritos andalusos, han estat incapaços de negociar per mantenir la pau del cortijo. I com a hidalgos castellans han posat l'honor per davant de les garroves. Com si no fossin conscients que Catalunya era la seva mamella més important, d'on surten les principals exportacions i on resideixen els centres d'investigació i el capital humà més dinàmic de l'Estat.
Però ni per aquests motius s'han dignat a negociar i han posat el seu baluard a mans de poders que en cap democràcia no serien seus: la premsa i la justícia. I així tenim ara una premsa que més que escriure baveja al so de les consignes oficials i una justícia que ja va rebent les garrotades internacionals, ara ja de les Nacions Unides i la seva secció dels drets humans.
I mentre en una Catalunya en estat d'excepció, la situació cada vegada és més complicada, a fora la premsa lliure ja associa Espanya amb Turquia, i recorda l'allargada ombra del franquisme i que la monarquia espanyola és hereva directa del mateix Franco. I el portaveu de la Unió Europea ja no pot fer rodes de premsa sense que el tema més sol·licitat sigui el dels presos catalans. Que ja són nou.
No voler reconèixer que hi havia una reivindicació --històrica-- i que qui la reclamava era la gran mamella del país, ha duit el govern espanyol a aquesta situació que ha arrossegat amb ell la imatge d'Espanya. I tot per la incapacitat de dialogar i de negociar, i per no voler acceptar que el món és més complicat que no es pensen aquests ministres que cada vegada que obren la boca mos fan retornar a l'època del «mando y ordeno».
El govern espanyol no ha explicat quines relacions mantenia amb l'imam dels atemptats de Barcelona i Cambrils. Ha estat incapaç de localitzar 10.000 urnes que viatjaven per Catalunya. No ha tingut capacitat per impedir que més de dos milions de catalans votassin en referèndum. I tampoc l'ha tinguda per guanyar les eleccions posteriors.
I la seva promesa de fer tornar Catalunya a la sagrada Constitució amb el decret 155 -del qual diven molts de juristes que no és constitucional-, ha estat també un gran fiasco. Per més que ara ho vulguin tapar tot amb la intercepció del president Puigdemont a Alemanya. Una heroïcitat dels serveis secrets espanyols si no fos perquè el president feia públics tots els seus moviments des que va sortir d'Espanya...
El resultat final és que per evitar un referèndum a Catalunya, el govern està posant en perill els drets més elementals de l'Estat democràtic. I a fora ho veuen. Però també s'ha de reconèixer que ha guanyat nous amics, i no solament Ciudadanos, que actua com a cadell seu. Sinó també el PSOE, que li fa de claca, Podemos, que piula poc, i tots aquests intel·lectuals tan progres que canten, actuen i escriven en contra de les injustícies, sempre que succeeixin ben enfora de ca seva.
