Per conèixer la talla dels mitjans de comunicació, n'hi prou de veure la manera com tracten l'assassinat d'aquest pobre al·lot d'Almeria. Les hores de televisió que li dediquen i els detalls morbosos que escampen, amb fonament o sense.
Però açò no és una novetat. Ja fa estona que els noticiaris tornen a anar plens d'actes sanguinaris i d'intrigues criminals. Accions espantoses que mos recorden la maldat que hi pot haver darrere els humans, però que si alguna cosa reclamen és la discreció i l'acció de la policia, que per açò n'hi ha.
Aquest interès per la morbositat recorda per força l'època en què dues de les revistes més venudes a Espanya eren «El caso» i «Por qué», especialitzades en la descripció detallada de crims espantosos i accidents mortífers. Al règim de Franco ja li anaven bé aquestes publicacions, perquè excitaven l'opinió pública i la feien enfora de la política.
I a la vegada eren la demostració que fora d'Espanya succeïen moltes més coses terribles que a dins. Quan «El Caso» va deixar d'existir, el seu director explicava que la censura franquista només li permetia publicar un crim espanyol a la setmana. Tots els altres havien de ser «del extranjero»...
I ara com abans, mentre la gent s'interna en aquests fets, de tan bé que els hi expliquen, el govern va fent la seva feina. Un govern que -ho recordin- va necessitar repetir les eleccions per poder-se formar, que està en minoria i que, així i tot, no es cansa de sorprendre'ns.
Perquè és una sorpresa que pugui continuar governant amb les purulències que acumula. I perquè per més pudor que facin, sembla que l'oposició té el nas tan tapat que no la sent. Però ara sembla que açò comença a canviar. De la mateixa manera que tot ha canviat des de l'inici de la crisi catalana, que continua tan viva i oberta com no diven.
Potser molta gent no recorda que Ciutadans (que és així com es deia) va néixer com a partit català l'any 2005, coincidint amb la presentació del projecte de nou Estatut d'Autonomia de Catalunya. I no és un secret que si l'Estatut havia aconseguit unir a totes les forces polítiques (tret del PP, clar), Ciutadans tenia com a objectiu ajuntar a tots els que hi estaven en contra.
El PP català ja havia demostrat que era incapaç de rompre la majoria que reclamava més autogovern. Però en canvi Ciutadans era una força nova, que es declarava liberal i moderna i d'esquerres i de tot allò que fes falta, però que en canvi cercava els vots enfrontant els idiomes català i castellà.
A la criatura li va costar créixer perquè, el conflicte que plantejava, no tenia gaire interès per a la societat catalana. De fet, la immersió lingüística a les escoles havia avançat gràcies a l'exigència de les associacions de veïns, i de pares i mares, dels barris amb més forta immigració castellanoparlant.
Però amb el temps i amb molta campanya mediàtica a les televisions espanyoles, el partit es va anar consolidant. A la vegada que s'anava desprenent de les pellofes que al principi l'adornaven, ja sigui el liberalisme, la modernitat o el contingut social, per convertir-se en el més ranci representant del nacionalisme espanyol.
Aquest creixement era ben vist pel PP, si no és que l'animava. Tanmateix ja estava demostrat que ells no tenien res a pelar a Catalunya. Però les coses van començar a canviar quan Ciutadans va agafar volada a Espanya. Més nacionalistes que el PP i immaculats en corrupció (clar, encara no han governat mai). Estalonats pels poders econòmics i 'modelnos' en les formes, i a la vegada amb aromes joseantonians.
I encara se li han complicat més, al PP, després de les darreres eleccions catalanes. Ciutadans no és probable que arribi mai a governar a Catalunya, però hi té prou votants per plantejar-se governar a Espanya. Es repetiria la història del PSOE, que sempre que ha guanyat les eleccions ha estat comptant amb uns bons resultats a Catalunya.
Així és que la guerra fratricida entre els nacionalistes espanyols està servida, potser en realitat la guerra entre Rajoy i Aznar, segons moltes veus. I al PP se'n deven recordar ara de l'antiga dita menorquina: «Qui corbs cria, els ulls li treven».
