És trist haver de discutir idees de persones que no tenen cap argument racional per defensar-les. Però és terrible quan aquestes persones són les que comanden. Perquè és en nom dels seus interessos particulars que la humanitat ha patit les pitjors desgràcies.
Per justificar-se no tenen manies a l'hora de difamar persones, tergiversar realitats o reinventar la història. Tot s'hi val per fer prevaldre els seus interessos per damunt dels de la comunitat. I encara que açò ha succeït sempre, ara que la informació està tan estesa es fa més evident que mai.
Des del poder polític i econòmic es disposa de tots els elements per canviar la realitat davant la gent. Els mitjans de comunicació més poderosos i autèntics gabinets de la mentida per anar escampant allò que interessa i en la dosi adequada perquè vagi penetrant.
Les seves mentides són fàcils de detectar si es manté un cert esperit crític, encara que és impossible estar pendents de tot allò que succeeix, ni ser experts en cada una de les coses que mos volen fer creure.
I encara es fa més difícil quan el seu punt de partida és la manipulació dels sentiments més primaris i irracionals que tenim totes les persones. I que, ben explotats, poden arribar a fer justificables les disbarats més aberrants.
Però algunes coses són males d'amagar. Que la riquesa està cada vegada més mal repartida, que el treball és cada dia més precari i que la justícia s'adapta a les necessitats de supervivència del poder establert.
La història és més vella que l'anar a peu. Es repeteix des que hi ha poder i des que, aquells que l'ocupen, estan disposats a fer qualsevol cosa per mantenir-lo. Ha provocat tanta misèria, tant de dolor i tanta sang, que ni tota la justícia del món ho podria reparar.
Però així i tot, res no està aturat. Tard o d'hora la reacció arriba, i tot allò que semblava inabastable, impossible, acaba succeint... i comença un nou cicle. I la meva impressió és que avui vivim en un d'aquests moments de canvi, aquí i arreu del món.
Els esquemes amb què hem viscut o mos han fet viure tots aquests anys, ja fa temps que estan en crisi. I per més que ens vulguin fer creure que són sòlids o que duraran per sempre, ja cruixen com una bastimenta podrida.
Els grans marquen la pauta. Als Estats Units, un president que pretén fer recular el món i que potser ho aconseguirà, però no crec que per gaire temps. A Rússia, amb la democràcia segrestada per un Putin que per mantenir-se ha d'empresonar els seus opositors. A Xina, amb un president que es pretén perpetuar, com els antics emperadors, a partir del pensament únic.
I intentant adaptar-se a ells, els Estats mitjans com Espanya, obsessionats a perpetuar-se quan ja han perdut el seu sentit històric i prest no podran mantenir ni les pensions dels seus jubilats. Avui calen organitzacions molt més grans per abordar els grans problemes planetaris, i molt més petites i competitives per atendre les necessitats de la gent amb equitat.
Per açò la unitat política d'Europa té més sentit que mai, però la bloquegen els deliris del passat d'Alemanya, França o Itàlia (i Espanya que ho intenta), que els aboca a tenir interessos contradictoris que entorpeixen l'avanç general. Massa galls en el galliner. Ara mateix, els resultats electorals d'Itàlia poden dur Europa al col·lapse.
La solució ja la veim a la pràctica. Són els petits Estats, com Holanda, Bèlgica, Dinamarca, etc. qui millor han resolt les necessitats de la seva població i qui més interessat està en un autèntic govern d'Europa, per defensar els seus interessos globals davant els grans estats mundials.
