Deixant de banda els tòpics de tota la vida, la imatge que solem tenir dels països que surten als mapes -els altres és com si no existiguéssin- sol estar influida per les notícies de les teles, que no tenen precisament el costum de triar les més agradables.
Així i tot, la imatge d'Espanya ha viscut durant molts anys sota l'aurèola del seu pas 'modèlic' de la dictadura a la democràcia, només torbada per la persistència del terrorisme d'ETA. Però les seves bombes mai no van arribar a espantar el turisme, com ara diven que les urnes catalanes espanten...
Aquesta imatge positiva es va començar a rompre amb les notícies de les caceres d'elefants del rei, de la senyora que vivia al Pabellón de Caza del rei i dels negocis de la família del rei. Fins i tot el seu gendre va ser condemnat a presó per aquest motiu, però sembla que viu a Suïssa. Com la catalana Anna Gabriel, però per motius ben diferents.
Tampoc no va ajudar a la bona imatge d'Espanya el bombardeig de notícies de corrupció de dins i fora de la política. Sembla que ja hi ha més de set-cents membres, exmembres i amics dels governs de l'Estat o autonòmics o municipals, condemnats o imputats. I la gran majoria de la marca PP. Un rècord més gros que guanyar el Mundial de futbol.
I també sembla que impacta a l'estranger saber que -segons diven-, hi està implicat fins i tot un tal M. Rajoy, que ningú no sap qui és. I s'ha d'entendre. Si a un alemany, per exemple, li diguessin que una tal A. Merkel cobrava en negre però que no saben qui és, quina cara posaria?
Però per a la imatge d'Espanya les coses s'han acabat de complicar aquests darrers mesos. I el motiu no ha estat el moviment per la independència de Catalunya. Tanmateix, a altres països del nostre entorn democràtic hi ha hagut processos semblants, al Canadà i a la Gran Bretanya, i abans a Txecoslovàquia, i no han provocat cap daltabaix.
La degradació de la imatge ha arribat per les formes amb què s'està reprimint aquest moviment, que ja trepitgen les línies vermelles de la democràcia. Perquè hi ha coses males d'explicar. Com les garrotades, bales de goma i gasos contra persones que, simplement, estaven votant en pau, per molt il·legal que es volgués declarar. O que, ara mateix, a aquell que té majoria absoluta en el Parlament, no el deixin ser president.
També, que abans de ser jutjades, es mantengui a la presó -a 700 km de ca seva- persones que mai no han amagat la seva voluntat política ni han provocat cap acte violent. I encara més, que el jutge ho vulgui justificar amb l'argument que no els pot amollar perquè encara pensen igual que quan els va tancar...
Si no n'hi havia prou per clixar Espanya des de fora, tothom sap que hi ha polítics catalans de facto exiliats a Bèlgica i a Suïssa, i que la Justícia espanyola no s'atreveix a reclamar-los perquè els delictes de què els acusa, allà no s'aguanten. L'informe anual d'Amnistia Internacional és contundent amb l'actitud del govern espanyol.
Per acabar-ho d'embolicar, a Arco -la fira d'art més internacional d'Espanya- s'ha imposat la censura política; un trist rapero desconegut passarà més anys a la presó que Jaume Matas; i el responsable de la policia a Catalunya, resulta que és ara un individu que es va presentar voluntari per defensar el cop d'Estat de Tejero. I que per paga l'acaben d'ascendir a general...
Podria semblar un festival pensat que esfondrar qualsevol bona imatge que poguessin tenir d'Espanya a l'exterior. Rematada ara amb l'expulsió del cònsol general de Finlàndia a Barcelona, i ja van tres cònsols. Mentre el camp de futbol de Wembley s'omple de llaços grocs solidaris amb el senyor Guardiola, que el du per uns presos polítics que a Espanya es diu que no ho són.
Però no ho és, un festival, és un principi que ve d'enfora: que la unitat que imposava el testament de Franco, pesa més que la democràcia promesa pel seu successor. I en aquest context, aquell pas 'modèlic' de la dictadura a la democràcia que durant tants d'anys tothom hem volgut creure, ja no s'aguanta.
Perquè si la democràcia no ha d'anar per davant de tot, ni la monarquia se n'acabarà sortint. L'esbroncada amb què Barcelona va rebre el rei diumenge passat obliga a recordar les paraules d'Adolfo Suárez. Aquelles de quan va confessar que si la monarquia restaurada per Franco no s'havia sotmès a referèndum, era perquè s'hauria perdut.
El diari «The Times» de Londres, ho explica així: l'Estat espanyol té un problema en ell mateix, que el seu centralisme és incompatible amb l'autonomia territorial.
